Donald Trump compleix el seu primer any de mandat amb una sensació estranya: la d’un president que ja governa com si el temps se li hagués acabat. Formalment, encara és lluny del que en la litúrgia política nord-americana s’anomena lame duck —l’ànec coix—, aquell president que entra en els últims mesos del seu mandat sabent que no es pot tornar a presentar. Però en el cas de Trump, aquesta condició no és una qüestió de calendari, sinó d’actitud. Fa temps que sembla un ànec coix. Llàstima que no mut.
A un any de les eleccions de mig mandat, el balanç és el que és. Trump no ha moderat el discurs, no ha ampliat la base electoral ni ha fet cap gest de normalització institucional. Al contrari: ha redoblat la polarització, ha governat a cop de provocació i ha convertit la presidència en una campanya permanent. No administra poder; l’exhibeix. No construeix consensos; assenyala enemics. I això, en el sistema nord-americà, té conseqüències.
Les midterms acostumen a ser un plebiscit encobert sobre el president en exercici. I tot indica que Trump les afrontarà amb el mateix estil que l’ha portat fins aquí: desafiant, conspiranoic i victimista. Ja prepara el relat de la derrota abans que arribi, denunciant fraus inexistents i advertint que qualsevol resultat advers només pot ser fruit d’un sistema corrupte. Governar, mentrestant, queda en segon terme.
És aquí on apareix la gran contradicció trumpiana. La Constitució dels Estats Units és clara: un president no pot exercir més de dos mandats. Trump ho sap. Però fa temps que juga a amenaçar amb una tercera candidatura, no perquè sigui viable, sinó perquè li és útil. Alimenta la seva base, erosiona la confiança en les regles del joc i manté viva la ficció que ell està per sobre de les normes. No és una estratègia per guanyar; és una estratègia per no marxar mai del tot.
El problema és que aquesta actitud erosiona la seva autoritat real. Congressistes republicans pensen ja en el dia després. Governadors del seu partit marquen perfil propi. Aliats internacionals l’escolten amb prevenció. Quan un president governa com si estigués de sortida, encara que formalment no ho estigui, el poder s’evapora. No cal esperar al final del mandat per convertir-se en un ànec coix: n’hi ha prou amb comportar-s’hi.
Trump, de fet, fa mesos que governa amb la retòrica del comiat i la pràctica del bloqueig. Tot és provisional, tot és conflicte, tot és batalla cultural. No hi ha horitzó de país, només trinxera. I això, en una democràcia fatigada, no genera lideratge; genera cansament.
Potser el més revelador és que Trump ja no parla gaire del futur, sinó del passat. De les eleccions que diu que li van robar, dels enemics que l’han perseguit, de les conspiracions que l’amenacen. És el discurs típic de l’ànec coix: aquell que, incapaç d’avançar, es gira enrere i fa soroll. Molt soroll.
El drama no és que Trump vulgui tornar-se a presentar quan la Constitució no ho permet. El drama és que governi com si ja no hagués de rendir comptes. I que una part del país l’aplaudeixi per això. Un president que actua com si fos etern acaba sent irrellevant molt abans del previst.
