Anunciada i fixada la data de l’inici de les eleccions, han començat a aparèixer notícies sobre la gestió de Joan Laporta que podrien formar part del catàleg habitual del joc brut, bàsicament orientades a concentrar, en aquest període fins al 15 de març vinent, informes i troballes periodístiques de biaix crític i amb una lectura que, pretesament, busca restar vots a la candidatura continuista.
Una d’aquestes informacions, que ja s’havia comentat en el seu moment, fa referència al fet que, en plena negociació contractural amb Nike, la directiva de Laporta va encarregar uniformes per als equips professionals sense el logotip de Nike. Calia preparar-se per una ruptura amb el proveïdor i l’escenari d’emergència era recórrer a roba neutra, pròpia, sense el patrocinado.
Curiosament, el diari El País, que fa anys que no fa ni un sol pas endavant en el terreny de la polèmica entorn Laporta, és a dir, sense fer-li ni una esgarrapada, tot el contrari del seu agressiu posicionament contra Joan Rosell i Josep Maria Bartomeu, ha revelat ara detalls tan alarmants com que l’ocurrència va costar a la tresoreria blaugrana 4 milions en roba esportiva que, des de llavors, fa ja tres anys, roman emmagatzemada en algun lloc de Catalunya amb tots els números perquè el pas del temps la degradi i es torni encara més inútil.
El club ni la pot utilitzar ni tampoc regalar perquè es tracta d’un material completament il·legal, ja que fa servir exactament els colors i l’estètica oficials del FC Barcelona, encara que sense el logotip de Nike, que paga 1.700 milions d’euros perquè ni una sola samarreta blaugrana, ni cap peça del Barça, circuli sense la seva marca arreu del món des de 2024 fins a 2038.
La notícia, però, dins d’un cert to càustic per la desviació innecessària de 4 milions en el context de la crítica situació de la tresoreria laportista i per la precipitada i superficial decisió de fabricar equipacions pròpies amb tal volum i cost, acaba convertint-se en un relat que, d’alguna manera, la justifica per la previsió de poder continuar l’activitat esportiva en una suposada interrupció del subministrament i per la carta estratègica de pressionar Nike en la negociació.
Aquella larrga i dura negociació que encara ha de revelar misteris tan inextricables com la comissió galàctica per a Darren Dein i la veritable raó d’aquest encàrrec, a més de les raons intuïdes de la posterior dimissió de Juli Guiu com a vicepresident de màrqueting en la seva última i patètica actuació com a tapadora de les manganeses del president.
La veritat és que d’aquesta pel·lícula cal posar en quarantena el guió mediàtic de principi a fi i fins i tot l’existència de la mateixa roba, coneixent la proverbial inclinació de Laporta al conte i a la mentida.
Marca pròpia
La raó principal rau en què, en el moment que des de la directiva es filtra als mitjans la possibilitat de promoure una marca pròpia, notícia embolcallada en el fervor del revés judicial causat al Barça per una demanda de Nike de mesures cautelars, Laporta ja és plenament conscient que no pot negociar, ni tan sols en secret, amb un altre proveïdor perquè així ho estableix el contracte i que, de tota manera, també recull el contracte que en un suposat escenari de ruptura, per qualsevol motiu, aquesta no seria efectiva per raons de producció fins d’aquí a dues temporades.
És a dir, que si Laporta hagués disposat de prou diners per pagar la inassolible penalització d’una rescissió contractual, igualment Nike encara seria el proveïdor tècnic de la samarreta dos anys més, un altre blindatge de la marca afegit al fet que els tribunals van donar a Laporta una pallissa en tota regla quan, frívolament, es va posar a jugar amb Nike a finals de 2023.
Si existeixen aquests uniformes, més enllà del rastre d’una factura i d’un pagament a no se sap quin fabricant que també hauria comès delicte per produir-los sense llicència ni permís, ja comença a ser una d’aquestes llegendes negres del laportisme.
Nou contracte
El desenllaç va ser el de la signatura d’un nou contracte aprovat en assemblea urgent i gairebé clandestina el 21 de desembre de 2024 per validar un estat de submissió i de dependència de Nike fins a 2038, és a dir, per als catorze anys següents en unes condicions que, per confidencialitat, no han estat fetes públiques específicament.
Laporta va assegurar que gràcies a la millora del contracte i al Signing Bonus de 120 o 140 milions segons algunes fonts, l’èxit de la negociació donava per a una recompensa de 50 milions a un amic seu, Darren Dein, pels valuosos serveis prestats, per encobrir i compensar el deteriorament de Barça Visión, per recuperar la regla 1:1 i per poder inscriure a Dani Olmo i així evitar la necessitat de vendes traumàtiques.
Com que cap d’aquestes perspectives s’han complert, només el pagament dels 50 milions que, mentint a l’assemblea, Laporta va dir que s’afrontava en col·laboració amb Nike, cal posar en dubte que l’acord hagi estat el millor de la història del futbol.
No ho és. Aquella mateixa temporada, la 2024-25, es va tancar amb més de 100 milions de pèrdues, dels quals quatre milions es van dedicar a la compra de roba fantasma que, si fos certa, tampoc no és possible verificar ni aprofitar ni donar. La difusió de noves dades, lluny d’aclarir les sospites, sembla confirmar l’opacitat i l’ordre injustificada de fabricar milers de peces blaugrana inútilment. Al mal negoci amb Nike cal restar quatre milions de menys.
