Jesucrist va ser un sense sostre. Literalment. “Les guineus tenen els seus caus, i els ocells del cel els seus nius; però el Fill de l’Home no té on reposar el cap”, va proclamar a l’Evangeli. Doncs bé: dos mil anys després, i en un dels pitjors i més gèlids hiverns que hagi viscut Catalunya, l’alcalde de Badalona -membre d’un partit que històricament s’ha arrogat la defensa del catolicisme- expulsava més de 400 estrangers que vivien a un antic institut, anomenat B9. En aquest institut es trobava el major assentament informal d’immigrants de la comunitat catalana, i la seva expulsió, el passat 17 de desembre, va constituir un dels majors desallotjaments col·lectius executats a Espanya. El motiu al·legat per l’alcalde Xavier García Albiol va ser el que es podia esperar del personatge: l’Estigmatització. En un col·lectiu de 400 persones, amb situacions i problemàtiques molt diverses, tots eren sospitosos de delinqüència i incivisme. I això ho diu qui milita en el partit dels Bárcenas, Gürtel i Cristóbal Montoro, l’ex-ministre d’Hisenda que presumptament va dissenyar lleis per afavorir empreses amigues!
Llençats al fred inclement de l’hivern, a una Badalona que a més a més va patir el flagell de plujes torrencials, Albiol els hi va negar fins i tot una mínima alternativa habitacional: “Pedro Sánchez diu que hem d’acollir tothom, doncs ara li correspon a ell buscar-los un habitatge”. La perplexitat d’un dels expulsats, Max, senegalès de 31 anys, és tan lapidària que no admeteix rèplica: “Ens han fet fora del B9, però… ara on volen que anem? Com se soluciona això?” Perquè resulta que són persones. I, per tant, no es poden vaporitzar ni escombrar sota una catifa. L’única sortida va ser, lògicament, la desbandada. Cadascú es va buscar la vida i alguns van haver de -literalment- anar-se a viure sota un pont, el de l’autopista C-31. Van haver de dormir a fràgils tendes, exposats a la més dura intempèrie. La notícia, que va ocupar titulars durant unes setmanes, ja ha desaparegut dels mitjans de comunicació. Què ha sigut dels desheretats de la C-31? Ningú ho sap.
Però la misèria humana no es va detenir aquí. Quatre dies després de l’expulsió, uns 200 veïns van impedir un pla, anunciat per Cáritas i altres entitats religioses, destinat a habilitar un espai a una parròquia per acollir quinze! (15) persones vulnerables d’entre els que acampaven sota el pont. Els veïns, residents del barri del Sant Crist (el mateix que no tenia llar i es relacionava amb altres estigmatitzats, com leprosos i prostititutes), probablement van ser també immigrants en el seu moment, o descendents seus. Pobres, en tot cas. Pobres que, pel fet de ser-ho, haurien de compadir-se dels que són encara més pobres.
Jo també puc explicar la meva pròpia experiència respecte al tema. Al meu barri viu un home encara jove, marroquí, que ha hagut de dormir tot aquest dur hivern al llindar (obert al carrer) d’una sucursal del Banco de Santander. Hamid (nom figurat) té probablement les seves facultats mentals pertorbades, perquè la seva vida consisteix únicament en seure a un banc del carrer a mirar fixament una paret, quan no està dormint en el seu humil sac de dormir, soportant el fred i la humitat. Hamid va refusar dues vegades el meu intent de regalar-li una manta. Tampoc vol conversa, ja que es limita a contestar les meves preguntes, per després submergir-se en la contemplació obsessiva de la seva paret. Només accepta, de tant en tant, un café. Això sí: encara brilla en ell, com un últim alè de vida, aquella mirada profunda i alegre dels àrabs.
Vaig trucar un parell de vegades al 112 (telèfon d’Urgències), el qual va passar la corresponent nota a la Guàrdia Urbana. Com que Hamid seguia allà i no tenia ni idea de quines actuacions s’havien portat a terme, vaig tornar a telefonar a Urgències, que em va remetre a la Guàrdia Urbana perquè des d’aquest servei “no es podia proporcionar tal informació per política de protecció de dades”. La Policia Local, per la seva banda, va refusar novament informar-me. “Posi vostè una instància a l’Ajuntament”, em va contestar un agent a tota pressa. Quan li vaig etzibar que no estàvem parlant d’un permís d’obres, sinó d’un home que podia patir un atac d’hipotèrmia, el silenci a l’altra banda del telèfon va ser clamorós.
Mentre succeïa això, en el pitjor hivern que ha patit Barcelona en molts anys, la molt cristiana societat catalana passava de llarg davant Hamid, sense ni tan sols mirar-lo. Normal: es dirigien a celebrar, a base d’opípars tiberis, el naixement d’un sense sostre nascut fa 2025 anys.
Fum-fum-fum.
