És destacable, tot i que passa sempre en l’entorn laportista, que una mateixa incidència o situació provoqui una reacció mediàtica, en un sentit o en un altre, segons qui és el president i no per les circumstàncies. És el cas de la sortida de Dro Fernández, perla de la Masia que acaba de marxar al PSG sense que, en canvi, el ‘robatori’ d’un altre noi del planter hagi alterat les reconegudes cordials relacions del Barça de Laporta amb un club, el PSG, que, entre altres, s’ha emportat Dembélé, Arnau Tenas i Dro, a més de Neymar i Messi els darrers anys.
Dembélé, Pilota d’Or 2025, va marxar a canvi de 25 milions d’euros pel Barça en una de les pitjors operacions de la història, 16,8 milions més que Dro (8,2 milions), mentre que Arnau Tenas va anar-se’n gratis perquè algú des de dins del club, en una fosca maniobra mai denunciada ni revelada, es va oblidar d’activar la clàusula automàtica de renovació que tenia signada.
Ara amb Dro -el seu agent és Iván de la Peña i aquest no forma part del cercle d’amics del president-, la reacció de la directiva i dels mitjans oficialistes ha estat de marcat rancor i crítiques per “abandonar el vaixell” quan ja estava en dinàmica del primer equip, amb rèplica subtil del futbolista al·ludint al millor projecte de Luis Enrique amb els joves al PSG a diferència del de Hansi Flick.
Curiosament, la directiva del Barça no ha tingut cap inconvenient a seure’s a negociar amb el PSG per evitar la seva sortida a canvi de la clàusula (6 milions), habilitant altres vies amb la finalitat de reduir la fiscalitat de l’operació i, de passada, que algú sortís guanyant una mica més en la intermediació, fins a 2,2 milions segons ha filtrat l’aparell laportista als seus sense dubte per endolcir el dolor causat per la ‘traïció’ de Dro.
Ho és realment? Ho van ser també la marxa en el seu moment de Cesc, Piqué, Jordi Alba, Èric Garcia o Dani Olmo? Sembla que no tant. Amb el pas del temps i a causa del seu creixement i mèrits, van tornar a casa amb una notable inversió per part del FC Barcelona en segons quins casos; per exemple, de 60 milions en l’operació de traspàs de Dani Olmo del Leipzig, un cost per al Barça de més del doble del que va ingressar per Dembélé.
Mediàticament, en canvi, a Dro convé crucificar-lo i acusar-lo en un delirant circ de la premsa laportista, sempre dirigida, que va aplaudir la puntada a Messi amb el mateix entusiasme amb què, unes setmanes abans, elogiaven Laporta, després de les eleccions, pel seu poder de seducció per renovar-lo i, sens dubte, a anys llum de la cruel, fanatitzada i àcida crítica a Bartomeu per retenir-lo després del seu burofax demanant la carta de llibertat.
Sempre és el mateix succés de fons, un futbolista que decideix marxar del Barça i un ressò diferent segons qui mana i a qui decideix assenyalar l’entorn com a culpable. Aquesta setmana li ha tocat a Dro per la seva actitud “desagraïda” amb el club -no ha fet res diferent de desenes de futbolistes de casa que no poden seguir al Barça (Simons, Cucurella, Ilaix Moriba, Nico…)– al mateix temps que els mateixos periodistes subratllaven la magnífica gestió de Laporta obtenint gairebé 100 milions nets per traspàs de jugadors pràcticament en edat juvenil o encara de primer any de filial els darrers anys.
En tot cas, a més de la providencial remesa actual del primer equip (Balde, Araujo, Gerard Martín, Cubarsí, Eric Garcia, Pedri, Gavi, Olmo, Fermín, Lamine, Casadó i Bernal), dotze de 23 fitxes i pràcticament vuit places titulars de mitjana, el mèrit d’aquest extraordinari valor de mercat (600 milions) dels jugadors del planter de Flick, tant dels que s’han consolidat com dels traspassats, és de la Masia heretada de Josep Maria Bartomeu.
A Dro, senzillament, li ha passat que altres futbolistes, amb agents més afins al president, semblen tenir més possibilitats de jugar -almenys aquesta ha estat la seva percepció- en la dinàmica de Hansi Flick. No cal donar-hi més voltes. Com tot futbolista jove i amb talent aspira a jugar i triomfar. La resta del soroll forma part d’aquest joc no sempre tan net ni comprensible de les complexes relacions entre clubs, o millor dit, presidents, i intermediaris.
