Hi ha dies que Rodalies no és un servei públic: és una prova de resistència. Trens que no passen, que passen tard, que s’aturen on no toca, que s’espatllen quan més els necessites. Usuaris resignats, treballadors esgotats, estudiants atrapats i anuncis per megafonia que ja ningú no escolta perquè mai no diuen res útil. El desgavell actual és tan evident que costa fins i tot discutir-lo. Però convé dir-ho clar: el problema de Rodalies no és conjuntural. És estructural. Ve de lluny. De molt lluny.
L’accident de Gelida, amb la mort d’un maquinista a conseqüència d’una esllavissada sobre la via, hauria d’haver marcat un abans i un després. No només per la tragèdia humana —irreparable—, sinó perquè posa negre sobre blanc una realitat incòmoda: una infraestructura envellida, vulnerable i mantinguda sota mínims. Les esllavissades no són un fenomen extraordinari en una xarxa ferroviària com la catalana; són un risc conegut, especialment en determinats trams. Quan aquest risc no es preveu ni es corregeix, deixa de ser mala sort i passa a ser responsabilitat.
Davant del col·lapse recurrent de Rodalies, la temptació habitual és buscar un culpable concret: un ministre, un govern, una decisió recent. Però la veritat és menys reconfortant. El cas Rodalies s’assembla molt més a Assassinat a l’Orient Express, la novel·la d’Agatha Christie. Aquí no hi ha un sol botxí, sinó una suma de punyalades petites, repartides al llarg dels anys, per actors diferents però amb un resultat comú.
A Madrid, han governat populars i socialistes amb una sorprenent continuïtat… a l’hora de relegar Rodalies. Sempre ha estat la germana pobra del sistema ferroviari, eclipsada per l’AVE, molt més rendible electoralment. Plans anunciats, inversions promeses, percentatges d’execució que no arriben mai. El balanç és conegut: vies antigues, senyalització obsoleta, talussos mal protegits i una xarxa tensionada fins al límit.
Però a Catalunya tampoc no hi ha mans netes. Els governs catalans —de tots els colors— han denunciat reiteradament el dèficit d’inversió, però han conviscut amb ell durant dècades. Rodalies ha estat sovint una bandera política, però no sempre una prioritat efectiva.
Com a la novel·la de Christie, el crim no és obra d’un sol ganivet. És el resultat d’anys de pressupostos insuficients, manteniments ajornats, decisions postergades i una perillosa normalització del mal funcionament. Cada govern hi ha afegit la seva part, convençut que el problema no esclataria mentre ell fos al comandament. Però la suma de totes aquestes decisions ha acabat sent devastadora.
El més preocupant no és només el caos diari —retards, cancel·lacions, trens aturats durant hores…—, sinó que tot això s’hagi assumit com a inevitable. Que arribar tard formi part del trajecte. Que els usuaris surtin de casa amb marge extra “per si de cas”. Que els treballadors hagin d’operar en condicions cada cop més precàries. L’accident de Gelida demostra que aquesta normalització no és només incòmoda: és perillosa.
I com a Assassinat a l’Orient Express, potser l’única resposta honesta és admetre que aquí tots els sospitosos són culpables en algun grau. Governs espanyols que no han prioritzat. Governs catalans que no han forçat prou un canvi real. Administracions que s’han passat la responsabilitat mentre el servei s’anava degradant.
La diferència amb la ficció és que aquí no hi ha un detectiu brillant que tanqui el cas amb una explicació elegant. Hi ha un servei públic essencial malmès, una víctima mortal i milions d’usuaris afectats. I això només es pot reparar amb inversió sostinguda, manteniment rigorós, una cadena clara de responsabilitats i la decisió política de deixar de tractar Rodalies com un problema secundari.
Fins aleshores, Rodalies continuarà sent aquest Orient Express encallat, ple de sospitosos, on tots sabem què ha passat… i on fa massa temps que ningú no paga pel crim.
