«La política sense principis és un crim; els principis sense política són una utopia», (Norberto Bobbio).
Vivim una època en què els contorns entre allò legal i allò legítim, allò ètic i allò estètic, es desdibuixen amb facilitat. La política llisca sovint pel pendent de l’aparença, i tot es converteix en espectacle. Però quan l’estètica del públic es degrada —quan el que es mostra és groller, groller o simplement lleig—, el judici moral i polític s’endureix, fins i tot en absència d’il·legalitats. Només cal ser legal per ser legítim? La lletjor ètica d’una conducta pública pot provocar un rebuig més gran que la seva eventual il·legalitat?
Donald Trump ha fet de la confusió entre legalitat, negoci i poder una estratègia de marca. En plena campanya, mentre encarava processos judicials per obstrucció, malversació i desinformació, llançava la seva pròpia criptomoneda i estrenyia llaços amb fons sobirans del Golf Pèrsic, particularment Emirats i Aràbia Saudita. És il·legal? En molts casos, no. És ètic que un president monetitzi la seva figura política amb inversions opaques, tokens especulatius o favors rebuts d’autocràcies petrolieres? Difícilment.
Un altre exemple és el de Putin. Putin ha mantingut una narrativa de legalitat interna construïda a mida —reformes constitucionals aprovades a través de processos aparentment legals, com el referèndum del 2020 que li permet mantenir-se al poder fins al 2036—. Tot i això, l’estètica de l’autoritarisme, la repressió de l’oposició, l’ús instrumental dels mitjans i la guerra a Ucraïna han buidat de contingut qualsevol legitimitat democràtica real. Aquí la legalitat formal queda eclipsada per una ètica pervertida del poder sense límits, on l’estètica del culte al líder imposa una narrativa de legitimitat forçada.
Kant advertia que l’ètica es basa en principis universals, no pas en resultats. I el principi vulnerat aquí és el d’imparcialitat institucional: l’Estat no pot ser ni botí ni marca. El que és inquietant no és només la legalitat ambigua dels seus moviments financers, sinó la seva falta total de decòrum públic, la seva estetització del cinisme. Vaclav Havel, a la seva cèlebre defensa de la política de la veritat, alertava sobre aquest fenomen: “Quan el poder deixa de tenir por de la vergonya, l’autoritarisme no necessita més excuses”.
Max Weber distingia entre l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat. La convicció obliga a no trair-se, la responsabilitat a preveure’n les conseqüències. Qui governa no sols ha de ser just, sinó semblar-ho. I en temps de polarització, n’hi ha prou amb una estètica lletja —una frase mal dita, una omissió convenient, un wasap deslleial— perquè els adversaris converteixin el que és ètic en delicte, i allò lleig en sospitós.
La modernitat política es va fundar sobre la separació entre legalitat (allò que s’ajusta a la llei) i legitimitat (allò que és acceptat com a just per la societat). Bobbio i Habermas van insistir que la legitimitat no es pot sostenir només en la lletra de la llei, sinó també en la qualitat del procés polític i la seva connexió amb els valors cívics.
Tot i això, la polarització contemporània converteix tot conflicte ètic en acusació jurídica. Els tribunals es fan servir com a substitut del debat polític, i l’opinió pública se satisfà amb escàndols més que amb arguments. En aquest clima, la legitimitat es mesura per likes, la legalitat per tecnicismes i l’ètica queda relegada a allò personal. Voltaire ironitzava que “l’art de governar consisteix a enganyar el mínim possible”.
L’estètica, entesa no només com a forma sinó com a manera de presentar el que és polític, importa. El filòsof Jacques Rancière ha subratllat que la política també és una disputa per la visibilitat: el que es mostra, com es mostra, i què s’amaga. En aquest sentit, un poder lleig —desordenat, opac, venjatiu— genera rebuig fins i tot si no viola cap llei.
Trump ho sap i ho explota: converteix la seva obscenitat en bandera. Bolsonaro o Milei, imiten l’estratègia. Però quan l’esquerra incorre en estètiques de poder desalineades amb el seu discurs —secretisme, repartiment de càrrecs, menyspreu a l’adversari—, no només perd credibilitat, sinó també legitimitat simbòlica.
En una època de deepfakes, notícies falses i manipulació emocional, la política no es pot limitar a allò legal. Tampoc n’hi ha prou de defensar-se dient “no hi ha delicte”. O com diria Kant: Podria la meva acció convertir-se en una norma universal sense destruir la convivència? Recuperar l’ètica pública i l’estètica del respecte institucional no és qüestió secundària. És l’única manera de frenar el cinisme i reconstruir la confiança.
En temps d’hipervisibilitat, on tot es veu, però no s’explica res, potser governar bé no sigui només una qüestió de legalitat, sinó de bellesa ètica. I això, com deia Havel, comença per no mentir-se un mateix.
