Ja ho he escrit aquí un munt de vegades, però, amb la vènia del lector, insistiré: el PP que lidera Alberto Núñez Feijóo fa curt —és una opinió personal, clar— com a alternativa al PSOE de Pedro Sánchez. No em sembla que el gallec estigui a l’altura dels reptes. Emparedat entre l’extrema dreta del Vox de Santiago Abascal, i la dreta extrema del PP de la santíssima trinitat —Isabel Díaz Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez i José María Aznar—, l’home no té el coratge que la situació mereix. Va veure, en el seu dia, les barbes del veí Pablo Casado pelar, i va posar aviat les seves a remullar. Resumint: està segrestat per una dreta incivilitzada, i ja hauria adquirit la síndrome d’Estocolm —aquella teoria psicològica que explica per què un ostatge o víctima d’una relació d’abús desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador.
Aquesta constatació no amaga la profunda decepció que Sánchez em desperta. La seva reacció, entre maldestra i hipòcrita, al Me Too del PSOE, fa mal. Torna el fantasma dels GAL: o Felipe González era coneixedor de la seva existència, o era inútil per exercir el càrrec. Amb els abusos socialistes actuals passa si fa o no fa igual. El mateix Sánchez ho deia l’altre dia: “Un error sí, dos no”. Doncs, ja en van quants més, i res fa pensar que hagi aflorat tota la merda. Estic molt a favor del comentari que feia l’altre dia l’alcaldessa socialista de la Corunya, Inés Rey, a propòsit dels presumptes assetjaments sexuals dins del partit: “Trobo a faltar que els meus companys surtin a parlar, companys home, amb càrrecs polítics importants, amb càrrecs orgànics rellevants. On són? On són els homes feministes?”.
Sánchez braveja d’actuació contundent davant dels casos. Oi, només faltaria. I afegeix que la seva contundència és superior a la del PP davant dels mateixos casos. Oi, només faltaria. Potser es pensa que el van votar per la seva cara bonica…; ho van fer, justament, per no assemblar-se als populars. Sánchez ha construït el seu relat en contraposició als abusos, de tota mena, del PP. I ara veu el seu reflex en el mirall del rival… Paco Salazar, Javier Izquierdo, José Tomé, Toni González, Antonio Navarro, Francisco Luis Fernández Rodríguez… O actituds repugnants com les de José Luís Ábalos i Koldo García. No pot ser que un partit que abandera el feminisme, tardi tant a reaccionar davant un brot tan clar de pesta masclista. A part del dels presumptes, altres caps haurien de rodar. Perquè aquí no només fallen individus; falla una cultura interna, una cadena de comandament i, sobretot, una idea de poder que encara es creu impune. El feminisme no pot ser un eslògan de campanya ni una coartada moral que s’activa segons convingui. O és un principi estructural, que travessa l’organització i té conseqüències reals, o és pura cosmètica.
El problema de Sánchez —i del PSOE actual— no és només que arribi tard, sinó que sempre sembla arribar forçat, empès pels fets, pels mitjans o per la pressió social. No hi ha anticipació, no hi ha exemplaritat preventiva. Hi ha control de danys. I això, per a un partit que es reivindica com a far moral davant la dreta, és letal. No n’hi ha prou amb expulsar o apartar quan el mal ja és públic; cal preguntar-se per què ningú va veure res abans, o pitjor encara, per què alguns ho van veure i van callar.
Aquesta és la gran pregunta incòmoda que plana sobre Ferraz: quants ho sabien? I, sobretot, quants van mirar cap a una altra banda per no incomodar el lideratge, per no trencar equilibris interns, per no perdre quota de poder? Perquè el masclisme, com la corrupció, rarament actua sol; necessita complicitats passives, silencis interessats i una estructura que el protegeixi.
A Hamlet, William Shakespeare fa dir a la reina Gertrudis que “hi ha alguna cosa podrida al regne de Dinamarca”. Quan la pudor arriba a ser tan evident que ja no es pot dissimular, el problema no és només el delicte concret, sinó el sistema que l’ha tolerat. I això, a dreta i esquerra, hauria de fer-nos molt més que envermellir.
