En els temps que corren es fa difícil posar les mans al foc per un polític —sense por d’abrasar-se. Avui et semblen semideus i demà la carrossa es converteix en carabassa o el príncep en granota. Els exemples abarroten les hemeroteques. Íñigo Errejón n’és un espècimen clar i recent, però n’hi ha munt. Per això, redacto aquestes ratlles amb la màxima de les cauteles, conscient que qui sap si demà el doctor Jekyll es convertirà en el senyor Hyde i m’hauré d’empassar amb patates els elogis següents.
Així, assumint riscos, diré que em sembla francament lloable la gestió que, fins ara, està fent el conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Òscar Ordeig, de la crisi de la pesta porcina africana, i no és un mal menor, ben al contrari. Ho escrivia Jordi Évole no fa pas massa, i hi estic molt d’acord. Ordeig comunica molt bé, i aquest és un valor cada dia més escàs. Ho fa amb un llenguatge planer, amb l’objectiu d’arribar al màxim de públic possible. Es nota que abans ha sabut escoltar la gent que hi entén. No fa servir excuses de mal pagador. Com diu l’Évole, reconeix els errors i no amaga la gravetat de l’assumpte, ni busca penjar-se medalles. Resumint: un bon fitxatge del president Salvador Illa.
I la crisi de la pesta porcina africana no és el primer mal tràngol que pateix la conselleria d’Ordeig. El titular d’Agricultura ha hagut de gestionar la dermatosi nodular i la grip aviària, les restriccions a la pesca d’Europa i negociacions intenses amb pagesos, i ara mira de confinar el brot de pesta porcina africana a Collserola.
Potser, al capdavall, tot plegat ens recorda una obvietat que massa sovint oblidem: la política és l’art de gestionar la incertesa amb un mínim de decència. Quan aquesta decència apareix, encara que sigui de manera puntual, cal saber reconèixer-la. Especialment en temps de soroll, quan l’ofici de governar s’ha convertit en una successió interminable de crisis en cadena que demanen sang freda, competència i una comunicació adulta.
En aquest sentit, la trajectòria recent d’Ordeig ofereix una paradoxa saludable: en un país avesat a buscar genis o fars, a vegades la millor virtut és simplement fer la feina. El filòsof Isaiah Berlin deia que “en política no hi ha solucions definitives, només respostes provisionals a problemes permanents”. I és exactament aquí on s’entén el valor d’un responsable públic que no promet miracles, sinó que afronta els reptes amb un cert realisme metòdic, sense treure pit abans d’hora ni actuar com si la gestió fos un exercici d’autopromoció.
Tanmateix, la temptació de convertir-lo en heroi seria infantil. Potser demà l’error, la imprevisió o l’excés de confiança l’esberlaran, com ha passat tantes vegades amb tants altres. Però avui, amb les dades i els fets disponibles, cal admetre que Ordeig està exercint el càrrec amb competència i un saludable sentit de la realitat. I si la política serveix per apuntalar alguna cosa més que les pròpies sigles, és just reconèixer-ho. Això no obstant, aviat li demanaran la dimissió…
