La vicepresidenta del Barça, Elena Fort, ja és el rostre icònic, la veu i la forma ideològica més fidel del totalitarisme laportista i de la mala educació encarnats en una sola figura. Ho va demostrar davant un col·lectiu de socis del Barça lleials, entusiastes i d’un arrelament i barcelonisme indiscutible amb qui es va reunir dijous passat per comentar, bàsicament, que la grada d’animació, tal com va sobreviure i va caure fulminada a Montjuïc, hauria estat tancada i clausurada tant sí com no, independentment de si havia estat multada per cantar càntics i proclames improcedents.
Va reconèixer, causant sorpresa i indignació als presents, una representació de socis menors de 30 anys, que des del primer moment la intenció de la directiva era desfer aquell nucli de seguidors per, com és el pla actual, depurar-lo, reduir-lo i poder-lo controlar, escollint un a un els seus membres amb un perfil de submissió, servilisme cap a la junta i sobretot absència de criteri, personalitat i sense dret a expressar cap classe d’opinió.
Interpel·lada per algun soci sensible i ferit per la supressió del que va ser un dia la grada d’animació, integrada i impulsada pels grups històricament més identificats amb aquella voluntat de donar color, caliu, personalitat i estil propi a l’ambient a l’estadi, Almogàvers, Nostra Ensenya, Front 532 i Supporters Barça, la vicepresidenta no va trigar a deixar anar el que portava escrit en el guió sobre la seva clausura: “Ho hauríem fet igual, des del minut zero”, va assegurar, amb independència d’aquelles multes que ningú mai no ha vist.
Resposta patètica per part d’Elena Fort que, a més, si s’escolta l’àudio, es produeix en un to d’indignació, teatralitzat amb les pitjors i més lamentables dots d’interpretació per la seva part, com intentant defensar-se de l’atac d’un barcelonista que, per assenyalar-lo com un d’aquests violents, li va retreure la seva actitud amb l’argument infantil que ella era allà per dialogar i no per ser insultada.
Postura impresentable per part seva, fictícia i exagerada, tant o més execrable i repulsiva quan, a continuació, va posar èmfasi en què aquella reunió venia a ser una generosa concessió de la junta, una mena de favor, un acte de transparència que, per com ho va dir, cap altra directiva havia fet abans en tota la història. Cum laude en fanatisme i suspens, un més, en coneixement barcelonista.
Experiència ridícula i de fer passar vergonya al barcelonisme, encara amb més raó i arguments protagonitzada per algú com la vicepresidenta Elena Fort que, amb un historial insuperable de declaracions tòxiques, vexatòries, insultants, despòtiques cap als socis, mentideres i fins i tot de reconeixement i encobriment de les males maneres masclistes del seu president, s’atreveixi a acusar els socis de falta de respecte i de passar-se de la ratlla pel simple fet d’expressar lliurement la seva opinió.
Elena Fort ja és definitivament una mala còpia de la tirania del seu president i una de les pitjors cares del laportisme. Als membres de la grada d’animació no els ha perdonat que un dia cridessin “Barça Sí, Laporta No!”.
Tot es redueix a això, al nerviosisme i la preocupació doble de perdre aquest modus vivendi actual que li permet el càrrec directiu i, sobretot, que s’obrin els calaixos.
