En les últimes eleccions franceses, Kylian Mbappé, actual jugador del Reial Madrid, va demanar a la ciutadania del seu país que participés en aquells comicis per tal d’evitar un triomf de l’extrema dreta. «Faig una crida a tots els joves a votar, perquè s’adonin de la importància de la situació. (…) Espero que la meva veu tingui el major pes possible perquè necessitem identificar-nos amb els nostres valors, que són valors de diversitat, tolerància i respecte”, va remarcar.
Les declaracions del futbolista van sortir als mitjans de comunicació i van adquirir un fort impacte social i mediàtic per dos motius. El primer és que la majoria d’esportistes d’elit no solen opinar sobre qüestions polítiques -com si la seva tasca professional fos totalment aliena a l’esfera pública- i la segona és pel fet que un jugador conegut arreu del món fes unes declaracions tan contundents contra l’avenç de formacions ultraconservadores. No sol ser habitual, tot i que altres companys seus s’han pronunciat en una línia similar.
Vull pensar que el missatge del jugador francès va tenir algun tipus d’efecte positiu sobre els joves del seu país. En un moment en què diverses enquestes coincideixen en el fet que un nombre força elevat d’europeus d’entre 18 i 25 anys, principalment homes, simpatitzen amb els postulats de partits d’extrema dreta, és important que hi hagi veus com les del davanter del Reial Madrid per amplificar la rellevància de preservar els valors democràtics i de convivència entre persones que pensen diferent. Per a bé o per a mal, les seves paraules tenen molta més credibilitat entre determinats segments socials que el que pugui dir un polític.
Tanmateix, aquest debat va molt més enllà de la figura d’Mbappé. Per una banda, mostra que els professionals de l’esport i, especialment els de primer nivell, tenen una responsabilitat social elevada amb l’esdevenir de la seva comunitat donada la seva forta dimensió pública. Molts infants, per exemple, s’han emmirallat o s’emmirallen en jugadors/es com Leo Messi, Lamine Yamal o Aitana Bonmatí. Per a molts/es són els seus referents i, fins i tot, alguns/es esperen algun dia ser com ells/es.
El mateix succeeix en l’àmbit musical o artístic. A tall d’exemple: les declaracions que van fer cantants com Taylor Swift o Katy Perry contra Donald Trump van tenir un impacte infinitament major que el que pogués afirmar un dirigent demòcrata.
Tanmateix, la realitat és que la major part dels esportistes d’elit no acostumen a mullar-se gaire sobre la realitat social o política del seu entorn. I jo, en aquest sentit, soc dels que pensa que en situacions d’elevada polarització i on pràcticament cada elecció que se celebra en països del nostre entorn és una pugna entre democràcia i autoritarisme, els professionals del món de l’esport -coneguts, reconeguts i admirats àmpliament pel seu talent- que creuen en els valors cívics i democràtics no poden desentendre’s de les conseqüències d’aquells comicis. És evident que l’exigència social d’una major participació en el debat públic comportarà també que sorgeixin veus reaccionàries, però estic convençut que n’hi haurà moltes que propugnaran la preservació del nostre paradigma de convivència democràtica.
Per contra, hi ha qui defensa que els esportistes s’han de dedicar únicament a entrenar i a jugar els partits que els corresponen. Al meu entendre, aquest ha estat l’error que ens ha dut fins a la situació en la que ens trobem ara i que no és altra que la percepció que alguns professionals d’aquest àmbit no tenen cap mena de compromís cívic envers la població de la seva ciutat o del seu país.
Per altra banda, qui té també un rol rellevant en tota aquesta qüestió són els mitjans de comunicació i, especialment, aquells que creuen en la necessitat de combatre els discursos d’odi. En aquest sentit, és important que difonguin (molts ja ho fan) a través de les seves xarxes socials els potencials missatges que puguin manifestar ‘famosos’, i més tenint en compte que la darrera enquesta juvenil del Parlament Europeu assenyala que, per al 42% de joves d’entre 16 i 30 anys, aquestes són la seva principal font d’informació sobre temes d’actualitat.
En tot cas, els fets evidencien que cal un canvi de paradigma en tot aquest àmbit. És una necessitat cívica i democràtica, però també una exigència col·lectiva.
