L’anàlisi de l’últim estudi del CIS sobre el comportament electoral a Espanya revela una realitat diferent de la percepció habitual, especialment a Madrid, que assenyala la fi d’un cicle polític. Les dades del Centre d’Investigacions Sociològiques contrasten amb altres enquestes, moltes d’elles promogudes per mitjans afins a la dreta, els resultats de les quals ofereixen escenaris divergents.
L’últim sondeig del CIS atorga al PSOE un avantatge inesperat sobre el PP, cosa que, si es confirma, revertiria el clima polític dels últims mesos. Tot apunta que els problemes derivats de l’entorn personal del president Sánchez o del mateix partit —molt alimentats per l’ofensiva mediàtica i judicial de la dreta amb l’objectiu de desgastar el Govern— no estan alterant de forma significativa el comportament electoral previsible. Segons diversos experts la lectura del CIS és esbiaixada, però en qualsevol cas un cert declivi del PP no sembla una dada errada.
També destaca l ‘ascens de Vox, en part impulsat per aquest clima asfixiant, especialment perceptible a Madrid, on la crispació política i mediàtica adquireix dimensions gairebé permanents. Fora de la capital, però, el país sembla oscil·lar entre la resignació i el desconcert. Els sondejos reflecteixen una joventut electoralment volàtil, amb un biaix majoritàriament masculí, una part de la qual s’inclina cap a l’extrema dreta no tant per convicció ideològica com per rebuig al sistema. Aquesta amalgama d’actituds —entre la desafecció, la protesta i la fúria— conviu amb una classe mitjana exhausta, agosarada per l’habitatge, per un horitzó de precarietat per als seus fills i per no poder arribar a final de mes en molts casos, i amb una població més gran que en no comprèn del tot el to ni el contingut del debat polític actual.
El Govern afronta el desgast de polítiques difícils de comunicar al seu electorat tradicional. Mesures com l’amnistia o determinades reformes socials (especialment les vinculades a lleis relacionades amb polítiques de gènere) han generat desconcert fins i tot entre votants socialistes. I, tanmateix, el PP no arriba a capitalitzar del tot aquest malestar. El seu discurs, ancorat en consignes genèriques —baixar impostos, millorar la competitivitat, “recuperar la confiança”—, xoca amb la realitat d’una economia espanyola que, contra pronòstic, lidera el creixement europeu i manté una taxa d’ocupació històricament alta. El contrast entre el catastrofisme de l’oposició i les dades macroeconòmiques objectives suggereix que la batalla política és més ideològica que programàtica.
Feijóo tampoc acaba de consolidar-se com a alternativa nítida. En realitat, no té una substitució visible i acceptable pel partit i pel conjunt dels seus votants. El lideratge intern del PP es veu tensionat per la figura d‘Isabel Díaz Ayuso, que des de Madrid exerceix un poder paral·lel. La seva estratègia de confrontació constant amb el Govern central busca diferenciar-la de qualsevol altra figura política, però alhora erosiona la cohesió del partit, però la seva política de centralització de recursos i capitals en detriment d’altres comunitats genera molts ressentiments.
Els presidents autonòmics populars —a Andalusia, Galícia o Castella i Lleó— no semblen disposats a acceptar aquest model de direcció madrileny que concentri aquests recursos i protagonisme en detriment de les altres comunitats. Aquesta temptació centralista i provocadora pot generar més fractures que suports dins del mateix PP. El més clar “potencial” successor – Moreno Bonilla – s’enfronta a una crisi de dimensions i resultats imprevistos donada l’extrema sensibilitat social que genera el cas de la crisi del “cribratge del càncer de mama a Andalusia” com a conseqüència de les fallades en les proves oncològiques.
El panorama electoral, per tant, es presenta obert i turbulent. El títol “Venen corbes” val tant per al PSOE com per al PP, i potser per a tot el sistema polític espanyol. Vox prefereix mantenir-se en un discret segon pla, esperant recollir els fruits del desgast aliè. En una Espanya marcada per la polarització, la simplificació i el soroll permanent, el risc ja no és només qui guanyi les pròximes eleccions, sinó quina cultura política sobreviurà després.
