Sembla que els nostres polítics s’han adonat ara que l’accés a l’habitatge és cada vegada més complicat per a la majoria dels mortals. Hem hagut d’arribar a una segona bombolla immobiliària per a posar-nos les mans al cap i començar a fer alguna cosa. Alguna cosa? Molt poc. L’habitatge és encara un actiu essencial, la inversió més rendible dels espanyols, els nostres veritables i reals estalvis. Així doncs, els que han pogut fer-ho, això d’estalviar, no han dubtat a invertir en un segon habitatge, en un local, en el que sigui que tingui metres quadrats per a després llogar i treure’s una mensualitat per a anar tirant més o menys bé.
Qui té un pis té un tresor, no hi ha dubte; encara que aquest sigui antic, es revalora, no com un cotxe que l’endemà ja val la meitat. Però aquest tresor ha estat sempre objecte de la més gran especulació de la nostra història. Enrere, molt enrere, queden els habitatges que es construïen formant una cooperativa, sense ànim de lucre. És clar que aquestes, com totes, podien entrar en el mercat lliure al cap d’uns anys i tornar a valer una pasta. Enrere queden també les obres socials de les caixes d’estalvi que, amb el desenvolupisme franquista, van construir habitatge assequible de baixa qualitat, però que es mantenen amb reformes i ajudes diverses. I no m’oblido de les que van construir grans empreses per als seus treballadors, una altra de les bones obres del passat que ja no es fan.
Soc bastant pessimista a la vista dels anuncis de construcció d’habitatges que fan els polítics, estiguin aquests en el govern o en l’oposició. Han tingut ja molt temps per a intentar solucionar un problema que fa dècades que està enquistat. Per què m’hauria de creure ara que va de debò? Encara que demà es posés la primera pedra d’una d’aquestes promocions, trigarien més de deu anys a aconseguir una mínima igualtat, alguna cosa que la gent veiés en les seves pròpies carns.
Davant la inacció de les administracions, la gent acaba buscant-se la vida; i, és clar, som tots uns egoistes. Volem més i més, i el que posseeix un pis per a llogar ja s’ha adonat que és més rendible fer-ho per habitacions. Se’n treu més diners. I els diners criden a més diners. Poc importa si aquest està en condicions, si és assolellat, si té bones comunicacions. Davant l’absència d’habitatge social, sap que li ho trauran de les mans en molt poc temps. I el que pot pagar els gairebé mil euros que costa el lloguer d’un sense massa aspiracions, intentarà rellogar una o dues habitacions amb bany compartit perquè el cost no sigui tan enorme.
M’explica un amic que els seus dos fills han emigrat a Terrassa. Sembla que allà el lloguer és una mica més barat que a Sabadell, que és on vivien. Aquests fills els expliquen als seus pares que altres amics que vivien a Terrassa se n’han anat a Manresa, que encara és més econòmic. La fugida cap a l’interior és cada vegada més evident. Els de Barcelona, els rics amb pasta, fugen cap a Sabadell i Terrassa, on poden trobar un pis nou o de segona mà per la meitat del que els costaria a la Ciutat Comtal.
Aquest és el gran drama. Els sabadellencs són literalment expulsats de la seva ciutat perquè no poden pagar aquests pisos de luxe que es construeixen en els pocs terrenys lliures que queden en la cocapital del Vallès Occidental, tots amb piscina i molts amb pistes de pàdel. Els seus respectius alcaldes no fan res per a evitar-ho.
I així estem, esperant algun miracle que no arriba, esperant que, almenys, els joves disposin d’aquestes ajudes al lloguer durant molt de temps. De res serveix aquest préstec que s’anuncia per a la compra d’habitatge per a menors de trenta-cinc anys, perquè l’amo d’aquest pis, aquest habitatge que té ja cinquanta anys, el puja descaradament perquè sap que tard o d’hora li ho pagaran. Un bucle en què els de sempre es continuen fent rics.
Només hi ha un camí i sembla que ningú està disposat a prendre-ho: la construcció sense parar i la intervenció de l’Estat mitjançant expropiacions si és necessari. Si no és així, l’article de la Constitució espanyola aprovada en 1978 on diu que l’habitatge és un dret va ser un engany des del primer moment. I ho estem pagant tots, especialment els joves. La dreta extrema ja s’encarrega en els seus mitjans de dir que és una bogeria, que va en contra de la llibertat. Qui pot pagar mil euros per un pis d’una habitació sense ascensor quan el sou base està en menys de mil dos-cents bruts?
