La derrota sobre la gespa que l’equip blaugrana va patir a la Champions a mans del PSG serà fàcilment digerible perquè l’equip de Hansi Flick pot millorar el seu rendiment i perquè el format actual de la Champions permet recuperar-se amb relativa facilitat d’una mala jornada, en part justificable per haver caigut davant de l’actual campió d’Europa. L’impacte emocional no va ser tant pel bany de realitat futbolística viscut a Montjuïc, indiscutible, com per l’estrany escenari de fons de la prèvia, embolcallat en l’equivocada sensació blaugrana d’haver arribat a aquest partit creient-se superior al PSG sobre la base dels presumptes mèrits de l’any passat. Una atmosfera generada i instal·lada en el barcelonisme després de la derrota de Milà davant l’Inter a les semifinals i extensible a aquell altre compte pendent, o injustícia, en forma de no Pilota d’Or de Lamine Yamal. Sens dubte, a conseqüència de la propaganda laportista, interessada a exagerar les coses, i de l’eufòria espontània un graó per sobre del valor adequat d’aquell triplet de títols en futbol espanyol.
L’1-2 servirà per tornar el Barça a la seva més que justa condició de seriós aspirant a disputar la Champions, en cap cas per sobre de ningú i ajustada al nivell de les seves estrelles, de la seva banqueta i d’un joc de qualitat més que suficient per competir-la, no per haver-la guanyat, o molt menys merescut, per endavant.
En canvi, la derrota realment dolorosa de cara als socis i aficionats va ser la de la grada, on poc més de 2.000 seguidors francesos van dominar l’animació, l’ambient i la capacitat de transmetre aquella força que els jugadors necessiten per superar situacions de desavantatge.
La mateixa TV3, amb les seves càmeres i en una reacció provocada per una arrencada de sensibilitat i d’empipament per la superioritat de l’equip de Luis Enrique en aquest àmbit, va captar comentaris de socis veritablement indignats per la superioritat de la minoria visitant, recollint també les exigències directes contra Laporta reclamant la Grada d’Animació.
La raó és que els pocs socis afortunats posseïdors d’una entrada -en principi, els 16.151 repetidors dels dos anys d’exili a Montjuïc- venien d’un calvari incomprensible, de pagar un preu del triple respecte als seus abonaments de temporada en els partits previs al Johan Cruyff, de constatar que les seves localitats sempre són les pitjors respecte als turistes, públic ocasional i els milers que acudeixen a la revenda oficial i no oficial, capaç d’acumular i gestionar milers d’entrades. Especialment per al primer partit de Champions d’aquesta temporada, van haver de superar primer una odissea informàtica sense cap garantia que, realment, la totalitat d’aquests 16.151 hagués aconseguit la seva entrada després que en les 24 hores preferents el sistema donés errors contínuament. Es compten per milers els que es van quedar fora, com si des de la directiva aquest fos el càstig per haver-se vist obligada, a causa de les queixes, a rebaixar a preu d’abonat els tiquets europeus. El resultat va ser que, per continuar donant prioritat a la resta dels que no són socis, se’ls va advertir que no rebrien la seva entrada, via email, en alguns casos fins tres hores abans del partit.
Cal preguntar-se quin dimoni d’infraestructura d’assignació de localitats s’utilitza des de les entranyes del fosc departament de ticketing per retardar fins a aquest límit incomprensible el repartiment de les entrades dels socis. La resposta és que no existeix un model informàtic més o menys eficaç, sinó que als socis els passen al davant els que es rasquen la butxaca en aquesta mena de subhasta d’entrades en què s’ha convertit, sobretot, la revenda i la sospitosa i real distribució preferent dels seients no socials a favor de la classe turista, sense que quedi del tot clar si el marge de benefici, considerable respecte al valor facial de l’entrada, va directament a la caixa del club.
A més a més, com va passar dimecres passat, els pocs socis amb ànima i veritable sentiment barcelonista, tots ells escampats per l’estadi, es van sentir incapaços de replicar la poderosa animació del PSG, inferior en proporció 25 a 1, per manca d’un focus potent i organitzat com la Grada d’Animació que Laporta es va carregar juntament amb el seu legítim dret d’opinió i de manifestació de les seves idees.
La Grada d’Animació va guanyar aquest partit per golejada i per les queixes de no pocs socis que van denunciar l’estratègia absolutament patètica de la directiva laportista de fer passejar empleats per la pista d’atletisme amb cartells com “Aixequeu les bufandes”, intentant coordinar l’animació davant la Reial Societat el diumenge anterior. Va ser una cosa vergonyosa que, per sort, no es va repetir en Champions.
Com en la resta d’àmbits de gestió del club que no sigui aprofitar l’herència de la Masia de Josep Maria Bartomeu, Laporta continua descarrilant. Els socis volen Grada d’Animació i el president no, així de clares i d’enfrontades estan les coses, a menys que la integrin, artificialment, pseudoempleats dirigits i controlats a favor dels interessos de la junta.
Ja és forassenyat i desnaturalitzat que el projecte de l’espai d’animació de l’Spotify s’hagi deixat en mans d’una empresa externa especialitzada en màrqueting. No es descarta, fins i tot, que la idea dels cartellets del dia de la Reial fos idea seva.
