Mentre Leo Messi encara no ha presumit gaire d’haver guanyat vuit Pilotes d’Or, ja que sempre ha preferit subratllar i destacar els títols col·lectius amb el Barça i amb la selecció argentina, el seu suposat successor, Lamine Yamal, ja sembla estar celebrant els que encara no ha guanyat. Una ambició legítima i lògica que ningú del seu entorn ha estat capaç de reconduir en benefici no només de la seva imatge, sinó, sobretot, d’aquells trofeus i campionats que l’esperen si la seva carrera continua amb aquesta espectacular projecció.
Almenys fins ara, des que fa més d’un any va deixar de viure a la Masia per independitzar-se, la seva majoria d’edat legal no ha anat al mateix ritme que la futbolística. Segurament, perquè els seus pares ja no exerceixen una autoritat propera i perquè el seu tutor en la vida futbolística, Jorge Mendes, com li passa a Joan Laporta, li riu totes les gràcies —inclosa la celebració del 18è aniversari— des de la distància i sense més interès que el derivat dels molts guanys que Lamine li pot proporcionar.
La prima d’escàndol que s’enduria Mendes si Lamine guanya la Pilota d’Or 2025, amb només 18 anys, explica en bona part que el precoç davanter blaugrana hagi alimentat aquesta voracitat per una distinció individual per la qual sembla competir amb Ousmane Dembélé, segons tots els experts.
És evident que després de la lesió del davanter francès del PSG, precisament per acumular partits a l’estiu amb el Mundial de Clubs (que no va guanyar) i carregar amb el pes de jugar amb França les eliminatòries del Mundial 2026, l’entorn de Lamine Yamal va interpretar que encara podia aspirar al tron de millor futbolista de l’any.
Així li ho van inculcar, com el fet de vestir-se de gàngster per al seu aniversari i deixar que li organitzessin la festa no aquells que l’estimen de veritat, sinó els que es poden enriquir gràcies a ell, a les hores prèvies dels dos últims partits d’Espanya a Bulgària i Turquia, estimulant el seu gen competitiu propi d’un noi amb prou feines en edat per conduir que se sent capaç de tot i de meravellar el món amb el seu joc de peus.
La guerra de queixes, lamentacions, acusacions i tensió entre el Barça i la Federació Espanyola de Futbol després que Lamine Yamal fos baixa per al retorn a la Lliga contra el València i segurament en l’estrena de la Champions a Newcastle, aquest dijous, ha deixat entreveure que per damunt de totes les alarmes i protocols que no es van complir per ambdues parts, ja que un fisioterapeuta que el cuida al Barça va ser a la concentració per controlar i evitar riscos i contratemps com el que s’ha produït, va prevaldre la voluntat del futbolista de jugar el màxim de temps possible amb la finalitat d’aprofitar-ho de cara al seu lluïment personal en l’àmbit internacional.
La lliçó que Dembélé no va aprendre, malgrat els desitjos de Luis Enrique, que va intentar per tots els mitjans impedir la participació del seu millor crac amb les files de França, tampoc no sembla que Lamine i el seu cercle d’influència fossin capaços d’assimilar-la. Al contrari, van ensopegar amb la mateixa pedra.
El resultat, una sobrecàrrega al pubis a la qual, ara sí, amb criteri, s’aplicarà un pla de no forçar per al debut a la Champions, recuperar-se bé abans de tornar a la Lliga, i, sens dubte, amb la mirada posada en l’estrena a casa davant el PSG en menys de dues setmanes.
Amb motius de sobres, Hansi Flick va encaixar la mala notícia amb un evident malestar i paraules de disgust i crítica contra l’actitud del seleccionador espanyol per aplicar-li analgèsics perquè pogués disputar el segon partit.
Públicament, Luis de la Fuente no li ha respost, ni ho farà, per evitar una escalada de retrets, per altra banda estèrils, si ha estat Lamine Yamal qui, en la seva immaduresa, ha forçat la màquina. Potser, per evitar mals majors, De la Fuente opti per castigar Lamine Yamal sense convocar-lo pels dos pròxims partits a casa d’Espanya classificatoris per al Mundial l’octubre vinent.
