Els incendis han estat els grans protagonistes d’aquest estiu, que en res deixem enrere. Els focs es van apagant —no del tot—, però en el seu lloc queda un escenari de destrucció dantesc. També queda l’espectacle de les picabaralles d’uns polítics que, en lloc de centrar-se en la gestió de l’extinció del foc, gasten temps i energia en l’extinció de les seves credibilitats, i en això, creguin-me, són molt efectius.
Del PP d’Alberto Núñez Feijóo no esperava menys: encegats en la idea de recuperar el poder al preu que sigui, s’entossudeixen a demostrar tothora un grau d’immaduresa política majúscul. Tant, que qualsevol democràcia amb un mínim de cultura institucional ja els hauria inhabilitat com a alternativa seriosa de govern. Però a Espanya, i aquest és el drama, la crispació i el bloqueig s’han convertit en el combustible habitual del debat públic. La seva estratègia és tan simple com irresponsable: incendiar-ho tot, encara que literalment el país estigui en flames.
Però no només l’estultícia nia a la dreta. Menció a part mereix la insistència del ministre Óscar Puente a exhibir-se com el més macarrònic dels socialistes. De tant perseverar en això, al final costa distingir-lo dels hooligans populars que diu combatre. Potser és allò de “si no pots amb l’enemic, uneix-te a ell”. En tot cas, la manera de fer de Puente —paradoxal cognom…— és un símptoma preocupant: davant l’ofensiva d’una dreta radicalitzada, el govern respon amb el mateix registre barroer, entrant en un fangar que només beneficia els qui volen dinamitar les institucions.
El resultat és que, enmig d’una crisi climàtica que ja no admet ajornaments, la política espanyola s’entreté en batalles estèrils. Els incendis, que arrasen hectàrees senceres, posen de manifest la feblesa d’uns polítics incapaços de desplegar polítiques eficaces de prevenció i adaptació. No és només un problema de falta de mitjans, sinó sobretot de manca de prioritats. L’agenda política es consumeix en titulars i picabaralles, mentre la realitat es crema davant dels nostres ulls.
Les comunitats autònomes són les responsables, en primera instància, d’apagar els focs. Una realitat que el PP malda a disfressar. Interposa, de nou, els interessos partidistes als dels ciutadans que, impotents, observen com se’ls cremen les cases, els boscos, els cultius. Però el drama és més profund: la falta de coordinació entre administracions, la burocràcia que endarrereix les ajudes, la precarietat d’uns equips d’emergència que fan miracles amb recursos minsos. Mentrestant, els mateixos que retallen pressupostos són els que després surten a fer-se la foto amb els uniformats que arrisquen la vida.
El que veiem és una metàfora dolorosa: el país crema, i amb ell també es calcina la credibilitat del sistema polític. Quan els discursos serveixen més per dividir que per resoldre, quan el tacticisme electoral pesa més que el sentit d’estat, el resultat és el d’un país atrapat en una mena de loop autodestructiu. Els focs d’avui són també els de demà, perquè la manca de prevenció i planificació condemna el futur a repetir la tragèdia.
I aquí hi ha la pregunta incòmoda que pocs volen afrontar: quants incendis més, quantes sequeres més, quantes onades de calor devastadores més haurem de patir perquè els polítics entenguin que la crisi climàtica no és una carpeta més a la taula del despatx, sinó l’arrel mateixa de la supervivència col·lectiva? La ciutadania no necessita piulades ni retrets: necessita lideratge, honestedat i capacitat de pensar més enllà del cicle electoral.
