Barcelona ha rebut amb una pluja immensa i persistent Juan Carlos Pallarols. Ha vingut uns pocs dies per estar present en l’exposició d’una mínima part de la seva obra al Hotel Catalunya Rambles. I ha estat l’ocasió perfecte per conversar amb ell sobre els seus treballs i la seva visió sobre l’Argentina on va néixer, a la ciutat de Banfield, ara fa 83 anys.
Parla un català impecable. Explica, rialler, que el seu avi, català que es va traslladar a l’Argentina, es feia el sord quan ell, de petit, li parlava en castellà. Manté contacte amb la Catalunya dels seus avantpassats i comenta anècdotes que tinc dubtes sobre si les puc explicar o no. El 2014 va realitzar unes escultures de plata de 6,5 metres situades a les torres de la basílica de la Sagrada Família a uns 135 metres d’alçada. Una feina de més de dos anys.
Entre les peces que ha ensenyat a l’exposició de Barcelona hi ha la base on ha d’anar el calze que està fent pel papa Lleó XIV. Em va concedir el luxe de donar-hi uns copets que quedaran marcats per sempre en aquesta base. El papa Francesc, argentí com ell, també va gaudir d’un calze sortit del seu taller.
Un dels encàrrecs que han fet més conegut aquest orfebre són els bastons de comandament dels presidents argentins. Quan prenen possessió li encarreguen a ell que faci un nou bastó. Intueixo que el que més il·lusió li va fer realitzar és el de Raül Alfonsín, president radical del país entre els anys 1983 i 1989. En la conversa amb ell em va demostrar l’admiració per Alfonsín. En canvi, ni Mauricio Macri ni Javier Milei han acabat comptant amb els bastons de Pallarols. Al dretà Macri no li va agradar el que li havia fet i Milei exigia que hi posés els gossos que per ell són la seva referència espiritual. Milei acaba el seu mandat l’any 2029. Pallarols segur que tindrà la vitalitat, l’energia, les ganes i la il·lusió per fer el bastó de qui succeeixi un president que no estima.
És trist però parlar d’Argentina ara obliga a fer-ho del president ultradretà que té el país. Milei no és president perquè la ciutadania argentina s’abstingués en l’elecció que el va portar al càrrec. A l’Argentina votar és obligatori. Perquè és president, doncs, d’un país amb fama de culte com el seu un home que fa de l’estirabot, l’insult i la submissió als Estats Units la seva raó de ser i de fer? Tant Pallarols com els dos argentins que m’acompanyen en la trobada -el periodista Roberto Daus i el dibuixant David Pugliese– se’n fan creus. Algú va posar molts diners en la seva campanya? Els mitjans de comunicació, on hi exercia de tertulià polèmic, el van propulsar a l’èxit? Els ciutadans estaven cansats d’uns governs que no resolien els seus problemes i van arriscar-se a votar per algú que representava un canvi radical?
La realitat és que, ara, Argentina té un president que es passeja pel món de cimera de l’extrema dreta en cimera de l’extrema dreta, que canta lloances del narcisista que mana als Estats Units i que li riu la impertinència quan diu que no pensa estudiar el «maleït» idioma espanyol perquè no en té ni temps ni ganes.
La realitat és que, ara, quan Juan Carlos Pallarols surt de la seva casa-museu del barri de San Telmo a Buenos Aires es troba un munt de persones dormint al carrer. Explica que mai n’havia vist tantes com actualment i que aquesta realitat no li quadra amb els mitjans de comunicació i els analistes que asseguren que l’economia del país va d’allò més bé. Ni amb això ni amb que els índexs de pobresa s’enfili pels núvols. I li quadra menys encara quan viu en un país que, segons ell, disposa d’una riquesa potencial extraordinària. Una riquesa que no arriba a uns joves que sovint prefereixen marxar del país. Molts als Estats Units -ja veurem si el Donald Trump enemic dels immigrants els vol- i una bona quantitat a Espanya.
No concedeix massa importància a que l’heroi nacional, Lionel Messi, encaixés fa uns dies la mà de l’autòcrata dels Estats Units, en una recepció a la Casa Blanca. És evident que lo de Messi no és la política. I, probablement, en aquesta ocasió ningú no va arribar a temps per avisar-lo que cauria en una emboscada que li ha fet perdre molts simpatitzants arreu del món. També a ca’n Barça. Pallarols és de River. I ho deixa ben clar mostrant el carnet de soci de l’equip que guarda al seu moneder.
Que el seu prestigi és enorme ho demostra la ploma d’escriure que m’ensenya abans d’acomiadar-nos. Li va encarregar l’advocat de Trump, diu. Amb aquesta ploma firmo al llibre de dedicatòries que entregarà al bisbe Lleó XIV quan li porti el nou calze. Lleó XIV va néixer als Estats Units, com Trump. A tots els països hi ha gent de bé i gent que no. Trump i un papa que, de moment, no desentona amb el tarannà obert del seu predecessor argentí. Milei i un Pallarols que destil·la intel·ligència, art i cultura.
Una tarda ben aprofitada sota la pesada pluja barcelonina.
