El cas de Begoña Gómez, esposa del president Pedro Sánchez, ha encès totes les alarmes. No per la solidesa de les denúncies —si és que en tenen alguna— sinó per l’origen: col·lectius com Hazte Oír, coneguts per la seva militància ultradretana i la seva vocació de generar soroll més que no pas llum. Quan la font ja fa pudor, difícilment la resta pot fer bona olor.
Tanmateix, la insistència del jutge Juan Carlos Peinado a tirar endavant la instrucció acaba fent forat. La cacera és ferotge i esbiaixada. I entenc que molts, davant de tanta pressió mediàtica i judicial, puguin dubtar. Jo mateix he deixat de posar la mà al foc per cap polític. Però una cosa és la desconfiança envers la classe política i una altra és el despropòsit d’un sistema judicial que permet convertir sospites en condemnes anticipades.
Si finalment es demostra que Gómez no té res a veure amb cap de les acusacions i que no hi ha proves sòlides contra ella, el jutge Peinado hauria d’assumir responsabilitats. Ell i tants altres que han abusat del seu poder, emparats en la impunitat que els ofereix la toga.
No és un cas aïllat. A Catalunya hi ha prou exemples, de despropòsits o desproporcions. Recordem per exemple la jutgessa Carmen Lamela, responsable que Sandro Rosell passés 645 dies a la presó preventiva abans de ser declarat innocent. Una de les majors infàmies recents de la justícia espanyola. Rosell va ser indemnitzat amb 230.000 euros: ridícul i insultant si ho comparem amb la vida arrabassada, els negocis perduts i l’estigma social. Lamela, mentrestant, continua exercint amb tota normalitat, sense haver de retre comptes. On queda aquí la justícia?
És igualment greu que tribunals donin credibilitat a organitzacions com Hazte Oír, altaveus d’una extrema dreta que es disfressa de societat civil mentre practica el lawfare. Si es demostra que Gómez ha estat víctima d’aquesta estratègia, tampoc n’hi hauria prou amb arxivar la causa: caldria exigir responsabilitats, exigir reparació i posar límits clars.
Rosell no és l’únic empresonat preventivament sent innocent. Gómez no serà tampoc l’única víctima del lawfare, si és que se’n confirma el cas. La justícia espanyola acumula massa episodis en què sembla actuar més com a instrument de venjança política que no pas com a garant de drets i llibertats.
La raó és que, com va escriure Montesquieu, “no hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota la calor de la justícia”. Malauradament, a Espanya fa temps que coneixem aquest escalf tòxic.
