Quan José María Aznar va afirmar que “parlava català en la intimitat”, no feia cap declaració d’afecte per la llengua, sinó una confessió cínica: el català és tolerable només si no molesta, quan no s’expressa col·lectivament, quan no fa nosa a l’Espanya única i uniforme que el Partit Popular ha defensat sempre. Ara, el partit d’Alberto Núñez Feijóo perpetua —i fins i tot intensifica— aquesta animadversió, arribant fins a les institucions europees per bloquejar el reconeixement oficial d’una llengua parlada per més de 10 milions de ciutadans. És l’últim capítol d’una ofensiva persistent i incoherent contra el català.
El PP mai no ha amagat la seva voluntat recentralitzadora. La seva trajectòria política demostra una oposició frontal a qualsevol política lingüística que busqui la normalització del català. A Catalunya, ha combatut l’escola en català; al País Valencià, va afavorir la substitució lingüística amb el blaverisme institucional; i a les Illes, va imposar el trilingüisme per debilitar el paper del català com a llengua vehicular.
Al president del PP li agrada fer-se fotografies parlant gallec al seu territori. Però quan es tracta de defensar els drets lingüístics d’altres pobles de l’Estat, el seu discurs canvia radicalment. Aquest doble estàndard revela la instrumentalització política de la llengua: el gallec sí, perquè és útil a Galícia; el català no, perquè és útil a Pedro Sánchez. Així de simplista és la seva lògica.
La negativa del PP a reconèixer el català com a llengua oficial de la Unió Europea no es basa en raons tècniques ni econòmiques —com volen fer veure— sinó en una revenja política per l’aliança del govern espanyol amb partits independentistes. És una manera de fer pagar al català el preu del pacte. El problema? El PP no castiga cap partit: castiga milions de catalanoparlants i la legitimitat d’una llengua europea.
Hi ha líders populars que defensen les llengües pròpies en els seus territoris (Balears, Galícia, País Valencià…) però callen o aplaudeixen quan el partit a Madrid les ataca. Aquesta esquizofrènia discursiva no només és incoherent, sinó que posa en dubte qualsevol compromís real del PP amb el respecte a la diversitat lingüística. De què serveix dir que el valencià és una riquesa si després es vota en contra del català a Europa?
El PP ha convertit la llengua catalana en un camp de batalla ideològic. No pas per criteris lingüístics, ni pedagògics, ni culturals, sinó com a arma de confrontació política. I ho fa amb un discurs farcit d’incoherències, hipocresies i venjances. Mentre això continuï, el seu compromís amb la pluralitat lingüística serà, com el català d’Aznar, una qüestió purament “íntima”. I la democràcia espanyola, cada cop més pobra en paraules, i en valors.
