Alberto Núñez Feijóo, José Luis Martínez Almeida, Isabel Díaz Ayuso, Esther Muñoz de la Iglesia… La llista és molt llarga, massa llarga. Potser ompliria dues o tres pàgines, qui ho sap. N’hi ha que no suporten que s’anomeni “genocida” l’estat d’Israel; n’hi ha que confessen haver votat per la cançó de l’estat sionista abans d’escoltar-la en la seva participació en el Festival d’Eurovisió; la de Madrid titllant de “numeret” la crida de RTVE a la pau, a la defensa dels drets humans. A tots els d’aquesta llista jo no tinc objeccions a anomenar-los assassins, més ben dit, ASSASSINS, en majúscules. No són només còmplices d’aquests assassinats. Amb les paraules són clarament actors principals en aquestes accions. No cal empunyar una arma ni prémer el gallet d’una pistola. Tampoc clavar un punyal al coll d’un nen palestí. No cal.
El menyspreu cap a aquests més de quinze mil nens i nenes assassinats, l’aplaudiment a un estat, el d’Israel, que ha convertit la fam en arma de guerra, els somriures irònics, relacionar Eurovisió amb Franco, i tants i tants afronts, tantes i tantes injúries, tanta maldat, no pot ser definit d’una altra manera. Com volen que designi els que riuen dels que, com jo, llancem crits de desesperació quan veiem les imatges de nens famèlics apostats davant d’un hospital destruït? Com volen que anomeni els que elogien aquesta barbàrie, els que destrueixen amb bombes qualsevol indici de vida, els que assassinen periodistes, metges i fotògrafs perquè no puguin mostrar al món el que està passant a Gaza? ASSASSINS.
A mi m’agradaria tenir davant aquests tres elements del principi i preguntar-los per què, per què tanta misèria humana, per què s’alegren de la mort d’aquests nens i nenes assassinats per les bombes, esquarterats per Israel, amb la intenció que mai creixin. M’agradaria saber si l’objectiu només és polític; és a dir, anar contra Pedro Sánchez com sigui. I, és clar, els respondria que no tot s’hi val, que són vides humanes. Però ells què entendrien? L’únic que hi cap al cervell d’un monstre és la mort dels altres per sobreviure, caigui qui caigui. Tant se val si són nens o dones, metges o periodistes.
I els torno a dir ASSASSINS, amb totes les lletres. Podran dormir tranquils, bàsicament perquè quan s’és mancat d’ànima, no es pot tenir cap mena d’empatia. Crec que la meva és innata, no ho puc assegurar. Potser és fruit de la meva educació, dels que em van formar a poc a poc. I els he d’agrair a tots que m’ensenyessin a estimar per sobre de totes les coses, fora totalment de l’àmbit religiós. Estimar com a sinònim de comprendre, d’abraçar allò que no pertany al meu cercle més proper. Apropar-me al que és desconegut per assimilar-ho, per enriquir-me. Malauradament, també em van ensenyar a no desitjar res dolent als altres, a no insultar, a deixar que fos Déu qui s’encarregués de jutjar aquells que feien el mal.
I durant molt de temps he intentat convèncer aquests racistes, aquells energúmens que desitgen el pitjor per als seus semblants no iguals, que un dia ens pot passar a nosaltres, que els genocidis i les neteges ètniques no són exclusives de certs territoris, que ja vam viure una guerra, que la història no s’ha de repetir, que ens hem d’entendre.
He canviat. A aquests ASSASSINS només de boca, a aquests covards que s’amaguen darrere de les xarxes, a aquests apocats que vomiten odi per la boca, a Feijóos, Ayusos i Almeidas, a aquests, només els desitjo que pateixin en algun moment de les seves vides el que pateixen els ciutadans palestins. Que pateixin la fam, la set, el menyspreu, les bombes sobre els seus caps, l’extermini total. Sé que és dur el que dic, però no me’n queda cap altra. Quan observo les mirades d’aquests engendres quan se’ls pregunta pels milers de morts a Palestina, quan m’adono de la seva inacció, de la seva manca d’humanitat, no tinc cap més remei que demanar a qui sigui, a l’univers, al karma, que faci la seva feina. Hi ha persones que mai miraran un ésser humà com igual. Per això, tenen, sense més remei, que experimentar allò que ells aproven. Que així sigui.
