La Fiscalia ha presentat un recurs al TribunalSuprem contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que el passat mes de març va absoldre l’exfutbolista del Barça Dani Alves d’un delicte de violació, al·legant la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva i el dret a una resolució judicial degudament fonamentada amb prohibició d’arbitrarietat. Segons el ministeri públic, el TSJC va dur a terme una “valoració no racional de la prova practicada durant el judici oral” i no va valorar totes les proves.
En un extens recurs de 63 pàgines, la Fiscalia demana que es condemni Alves a nou anys de presó o que es retorni la causa al TSJC perquè uns altres magistrats la revisin. L’escrit diu que la sentència de l’Audiència de Barcelona, que va condemnar Alves a quatre anys i mig de presó, tenia una “motivació exhaustiva i absolutament racional”, en considerar que el testimoni de la jove víctima tenia veracitat tant objectiva com subjectiva, que va persistir en la incriminació, i els magistrats li van atorgar credibilitat i fiabilitat.
A més, recorda que hi havia altres proves perifèriques que confirmaven la versió de la víctima sobre els fets ocorreguts en un lavabo privat de la discoteca Sutton, com vídeos de càmeres de seguretat, testimonis d’abans i després dels fets, empremtes dactilars que confirmaven la posició de tots dos al lavabo, ferides als genolls de la jove, restes biològiques d’Alves a la boca de la noia i informes psicològics que certifiquen el trauma de la víctima.
Crítiques al TSJC per “extralimitar-se”
Sobre la sentència del TSJC, la Fiscalia considera que es va “extralimitar” a l’hora de valorar els fets provats i canviar-los, tenint en compte que els magistrats no van assistir al judici. El tribunal català va considerar que les restes biològiques d’Alves trobades a la boca de la noia eren esmegma procedent del seu penis, cosa que confirmaria la fel·lació. En canvi, l’Audiència va admetre la possibilitat que l’ADN d’Alves hagués arribat a la boca de la noia per altres vies que no fossin la fel·lació, com va apuntar un pèrit, com un petó, beguda compartida o contacte de la pell. A més, el ministeri públic recorda que només es van trobar cèl·lules seminals d’Alves a la vagina i les calces de la jove, però no pas a la seva boca.
L’escrit també critica que el TSJC valorés que la noia havia acceptat anar voluntàriament al lavabo d’Alves com un element contra la seva credibilitat: “No pot racionalment interpretar-se com una acceptació voluntària de qualsevol pràctica sexual que es produís a dins, seria retrocedir segles en la valoració del consentiment“, afirma el ministeri públic, que recorda que l’impacte emocional posterior pot afectar el relat de la víctima en detalls, però no en la falta de consentiment. “Aquestes contradiccions secundàries i no essencials són comprensibles des del dolor i l’angoixa d’una situació que la supera”, assenyala.
El recurs també lamenta que el TSJC no tingués en compte les contradiccions de la declaració d’Alves com el fet de marxar de la discoteca a correcuita i sense acomiadar-se de la noia o mantenir relacions al lavabo en comptes de la suite, que tenia sofà.
Per al fiscal, el TSJC va “realitzar una valoració irreflexiva i irracional respecte d’una part de les proves practicades en el judici oral i recollides a la sentència d’instància, i per altra banda ha omès valorar altres elements de prova que sí que consten a la sentència de l’Audiència o bé s’ha limitat a mencionar-los tot i tenir un pes rellevant com a elements de corroboració de la declaració de la denunciant”. Per això, creu que el TSJC arriba a unes conclusions “completament errònies, irracionals i fins i tot arbitràries”.
