Els senyals de perill sobre un altre tancament d’exercici econòmic problemàtic i tens al FC Barcelona tornen a enfosquir aquest curs 2024-25, també marcat per les profundes i reconegudes cicatrius de la gestió laportista dels últims anys i altres ferides obertes, algunes recents i en carn viva, sobre les quals interessa ignorar i desviar l’atenció.
Si Joan Laporta no tingués un interès especial en preparar l’escenari més idíl·lic i potencialment immillorable per arrodonir les conquestes de l’equip actual, heretat de l’equip la Masia durant l’etapa de Josep Maria Bartomeu íntegrament, no hauria començat una campanya de distorsió i desinformació com la que, de sobte, ha arrencat pels canals habituals del seu aparell de control i difusió del relat oficialista.
En alguns mitjans, Sport, per exemple, els periodistes de la seva nòmina ideològica, com Ferran Correas, ja s’han avançat a publicar eufòricament que els ingressos ja superen les xifres pressuposades, com els beneficis per traspassos de jugadors de casa -també petits i rendibles tresors formats per l’anterior junta- i els derivats d’anar més enllà dels vuitens de final a la Champions. En cap cas, en canvi, es fa referència als molts milions de menys per continuar pagant un elevat lloguer a Montjuïc o l’increment de les variables que suposa superar eliminatòries i guanyar títols, èxits que insuflen un increment del valor de mercat als actius comercials en el futur, però que a curt termini claven bones urpades a la tresoreria. Com la imprevista prima pactada després de guanyar la Supercopa el gener passat i pagada finalment a finals d’abril, la qual cosa indica clarament l’agonia financera actual, recurrent. Tampoc es fa referència a les desviacions de les despeses, normalment en la direcció oposada a l’estalvi i veritable drama del dia a dia de les decisions presidències. Amb sort, per tant, es complirà el benefici de 5 milions calculat en els pressupostos presentats i aprovats a l’assemblea l’octubre passat.
A menys, és clar, que els 100 milions pendents d’auditar per la comercialització anticipada de 475 seients VIP del nou Spotity acabin entrant com un coet en una situació d’aguda precarietat per la manca de fair play financer no només per fitxar, sinó per poder mantenir la plantilla actual, ja que la situació de marge salarial excedit continua sent l’única i tenebrosa realitat.
Respecte a aquesta operació clau, que en el supòsit de ser validada pel mateix auditor del club blaugrana LaLiga computaria com un ingrés net de 100 milions -almenys aquesta va ser l’intent fallit de Laporta el dia 3 de gener passat a partir d’una auditoria manipulada i rebutjada de pla després d’una revisió professional i normativa del nou auditor, Crowe Global-, el director corporatiu del FC Barcelona, Manel del Río, no s’hi va referir en una entrevista propagandística i gens casual emesa en ple pont festiu de l’1 de maig per Barça One sobre l’estat de la salut econòmica blaugrana, desbordant d’energia i de fermesa, segons el seu criteri particular. L’entrevista va ser reproduïda en alguns mitjans amb aquesta literalitat triomfal i entusiasta sobre «la solidesa econòmica assolida en els últims anys, fruit de l’aplicació d’un pla estratègic clar i de decisions estructurals fonamentades en el rigor i la sostenibilitat».
Del Río va destacar que «per primera vegada en sis anys, hem tancat l’exercici amb un resultat ordinari positiu; és a dir, hem gastat menys del que hem ingressat. És una regla de sentit comú que qualsevol aplicaria a casa seva: no gastar més del que pots, perquè si tens ingressos per 100, no pots estructurar la teva vida a còpia de gastar 130 cada any. Aquest diferencial és insostenible. Gràcies a una gestió centrada en la responsabilitat i el sentit comú s’ha pogut girar la inèrcia», va resumir, naturalment sense referir-se al balanç d’aquesta temporada que també pinta molt negre, igual o pitjor que l’any passat si l’auditor no es creu, com fins ara, el negoci tancat amb New Era Visionary Group. Que no seria, en cap cas, el resultat d’un increment dels ingressos ordinaris, sinó el d’una altra palanca subjecta, com Barça Studios, al fet que l’any que ve entrin els 42 milions que encara falten.
Però, més enllà del desenllaç més aviat pessimista d’aquesta operació, sortir de sobte a explicar aquest conte fantasmagòric per part de Manel del Río respon a la preventiva necessitat de Laporta que algú -i no ell mateix, per evitar després el càstig de l’hemeroteca- prepari l’escenari mediàtic idoni, aquest còctel de títols i bonança econòmica, perquè, a primers de juny, quan forci les eleccions, ningú s’atreveixi a fer el pas.
Com és lògic, a l’entrevista a Manel del Río- l’únic executiu que s’ha prestat a tapar les atrocitats de Laporta que van causar la fugida de Ferran Reverter, Eduard Romeu, Jordi Llauradó, Juli Guiu i la resta de l’staff econòmic, financer, fiscal, comercial i patrimonial del club des del 2021-, ningú li va preguntar ni li va discutir que, en realitat, segons la memòria, el resultat fidedigne de l’exercici 2023-24 va ser de 91 milions de pèrdues amb l’amenaça de 208 milions més que el president no va assumir enganyant els socis amb una auditoria amb una excepció de l’auditor per aquest import, una cosa inaudita, anormal, irregular, inadmissible i sòrdida per a qualsevol societat subjecta al principi d’empresa en funcionament.
Ni tampoc que els fons propis són negatius en 94 milions, que el Barça ha de començar a tornar (a raó de 70 milions anuals) el préstec de 595 milions de Goldman Sachs que li va ser concedit el 2021, que a partir del 2026 ha d’afrontar el retorn impossible d’un tram del crèdit de l’Espai Barça de 400 milions i que, per bé que funcioni la reobertura de l’Spotify, Goldman Sachs es convertirà de forma inevitable en l’administrador únic d’un Barça tècnicament intervingut. En la pràctica, un canvi del model de propietat, encara que els socis continuïn sent, formalment, els propietaris del club.
Finalment, aquesta referència de Manel del Rio al fet que la Masia és l’únic futur del club és l’única cosa certa del seu discurs per la senzilla raó que el contrari, l’estat d’empitjorament i de ruïna de la gestió de la junta actual, que ell ha encobert i del qual és tant còmplice com responsable per acció i per omissió, és Laporta.
