Hi va haver un temps en què el pacifisme era una bandera clara. Per a amplis sectors de l’esquerra europea, sobretot després de la devastació de la Segona Guerra Mundial, la pau no era una consigna, sinó una convicció profunda, hereva d’aquells debats encesos de la Segona Internacional en què es discutia si el proletariat havia d’impedir o secundar les guerres per les seves naturaleses intrínsecament imperialistes. Però estem lluny del 1914. Avui, la guerra ha tornat al continent europeu, i amb ella una idea que semblava superada. El rearmament, o com agradaria més a Meloni i Sánchez, la defensa europea, entra amb força a l’agenda.
A Brussel·les, Ursula von der Leyen parla obertament de reforçar la indústria armamentista europea, de garantir el subministrament de munició, d’augmentar els pressupostos de defensa i de convertir el rearmament en una de les palanques estratègiques de la nova Europa. El gir és significatiu, tot i que no exempt de matisos. Ja no es tracta -com en la Guerra Freda- de competir en una carrera armamentista sense fre, sinó de construir una capacitat de defensa autònoma, eficaç i dissuasiva. L’amenaça és clara: Putin ha trencat tots els equilibris, ha envaït un país sobirà i ha retornat Europa a la lògica de la por.
Significa això que el pacifisme és mort? No necessàriament. Però sí que està obligat a repensar-se. Perquè oposar el pacifisme a la defensa resulta avui un exercici ingenu, gairebé irresponsable. Europa no es pot permetre mirar cap a una altra banda mentre Ucraïna resisteix l’agressió d’una potència, que per a més inri té una enorme capacitat nuclear, ni pot delegar eternament la seva seguretat als Estats Units. La pregunta ja no és si Europa s’ha de defensar, sinó com fer-ho sense perdre l’ànima de la pau i la cooperació que han permès, entre altres coses, construir l’Europa actual. No ens oblidem de com neix l’entesa franco–alemanya que va donar pas al que avui coneixem amb la Unió Europea.
Hi ha una diferència profunda entre rearmar-se per reflex nacionalista o geopolític, i invertir en defensa col·lectiva amb una visió estratègica i democràtica. La primera opció alimenta tensions, economies de guerra i riscos creixents d’escalada. La segona implica dotar-se de capacitats reals, però també d’una política exterior intel·ligent, d’aliances geopolítiques equilibrades -amb Amèrica Llatina, Àfrica i especialment amb Àsia, en concret la Xina, el Japó i l’Índia- i d’una agenda internacional que no renunciï a la diplomàcia.
Perquè la guerra, tot i que és motor d’innovació tecnològica i de consolidació política, sempre és un fracàs ètic i humanitari. Ho hem vist en les guerres civils larvades del Sahel, en les insurgències armades de Birmània, en el caos del Sudan, Iemen o el Congo, on el tràfic d’armes, el narcotràfic, els recursos naturals i el desplaçament forçat de milions de persones conformen un còctel explosiu. Avui, es calcula que hi ha més de 120 milions de desplaçats forçosos al món (ACNUR), i que el comerç il·legal d’armes mou més de mil milions de dòlars anuals només a l’Àfrica (Small Arms Survey).
Europa ha de tenir això present. Defensar-se no pot implicar reproduir les lògiques extractives o militaristes en altres regions. No es pot parlar de pau mentre s’externalitzen guerres o s’utilitzen recursos crítics procedents de zones en conflicte. Tampoc es pot ignorar el nou escenari nuclear. El risc de proliferació -amb potències com l’Iran en tensió constant i Corea del Nord reactivant proves- marca un llindar inquietant, i podem concloure que ja no estem sol davant guerres convencionals, sinó davant l’amenaça i el greu risc d’un conflicte que pot derivar en nuclear, ja sigui accidental o deliberat.
En aquest context, el pacifisme ha d’abandonar la ingenuïtat, però no el compromís. Ha de convertir-se en una ètica activa de la contenció, del diàleg, de la diplomàcia i del control multilateral d’ armaments. I Europa, si vol liderar una política global amb legitimitat, no pot limitar-se a fabricar armes. Ha d’invertir alhora en una política exterior humanista, en cooperació amb països no alineats, en prevenció de conflictes i en gestió intel·ligent de les seves aliances. Perquè defensar-se no és només preparar la guerra, sinó fer tot el possible per evitar-la.
El dilema del pacifisme, en definitiva, ja no és un luxe ideològic, sinó un desafiament estratègic. Com defensar la pau sense alimentar la lògica de la guerra? Aquesta és la gran pregunta que l’Europa d’avui no pot continuar esquivant i que requerirà mirar el futur amb una visió que recorda (redefinida) la frase, “si vols la pau, prepara’t per a la defensa”.
