Vaig néixer i visc a Igualada, i dimecres va fer cinc anys que em van confinar, a mi i a uns 70.000 habitants més, els d’una zona de Catalunya que hem convingut anomenar Conca d’Òdena. Vam ser o servir de conillets d’índies d’un tancament que aviat es generalitzaria. Tot per una bestiola —coronavirus— que va clavar el seu fibló en aquest territori, causant mort i destrucció. Quan tot plegat encara era una anècdota per a la majoria dels catalans, la llavors consellera de Salut, la igualadina Alba Vergés va anunciar amb veu petita i entretallada el tancament perimetral de la Conca per un brot a l’Hospital d’Igualada, ara universitari, que aviat es va desbordar. I va començar l’infern. Per aportar una dada només, en a penes un mes i mig de presència del virus les morts van augmentar un 200% —morts que no podíem acomiadar.
D’allò només han passat cinc anys, un lustre, i sembla que hagi transcorregut una eternitat. Tancats a casa —anàvem al supermercat i poc més—, sortíem puntuals cada dia a les vuit als balcons —els afortunats que en teníem— a aplaudir els sanitaris, convertits en autèntics hèrcules, que treien força del no-res. Els vam prometre que allò mai ho oblidaríem, i ho hem oblidat. Parlava fa res amb una d’aquelles heroïnes, una metgessa de família de l’anomenada zona zero, que m’ho confirmava sense amagar la decepció: “ho hem oblidat del tot”. No només hem deixat d’aplaudir-los, sinó que han augmentat en un 28% les denúncies per agressions i amenaces dels (im…?) pacients als professionals sanitaris.
Endemés, estimo que no només els pacients hem oblidat als semideus del coronavirus, a qui ara escatimem els aplaudiments, també les autoritats (in…?) competents regategen recursos per mirar que allò del coronavirus, si mai torna a passar, ens agafi més i millor preparats. O algú es pensa que si ve un altre virus, que vindrà, digues-li covid o com vulguis, no ens tornarà a agafar amb els pixats al ventre? El que dubto és que la societat, que en aquest lustre ha canviat força, i no sé si per bé, s’ho agafarà amb aquella docilitat.
Un anònim escrivia a les xarxes socials durant aquell confinament: “D’aquesta sortim o bojos o invencibles”. Doncs, això.
