Ja fa setmanes que Donald Trump és president dels Estats Units, concretament des del 20 de gener. És cert que en tot aquest temps el nou inquilí de la Casa Blanca no ha parat de signar decrets, d’escriure piulades, d’intervenir en actes o de fer declaracions explosives; i en cada cosa que fa sempre hi ha un missatge preocupant, una amenaça latent o un comentari despectiu.
També és veritat que el món democràtic en general i l’espanyol en particular no ha descansat ni un dia en la seva crítica cap al líder dels republicans, cap a les seves primeres decisions i cap a l’equip que l’envolta. Però hem de fer-nos la idea que aquest senyor s’asseurà al Despatx Oval durant quatre anys, perquè el sistema electoral del seu país li permet i perquè té un considerable suport popular a Nord-amèrica. Ens queda el consol que no es podrà presentar el 2028, però ben segur que triarà un delfí, un substitut o un hereu que continuï el desmantellament que ell ha començat.
Fa dècades que el món balla al so que toca el president americà de torn –des de Nixon fins a Clinton, des de Reagan fins a Obama, des de Bush fins a Biden–, i el món, Europa la primera, li ha permès. No hi ha hagut contrapesos polítics, ans al contrari. Hem vist amb impotència com s’impulsaven cops d’estat a Xile i a l’Argentina, vam seguir a les revistes la Guerra del Vietnam, hem justificat la invasió de l’Afganistan, de Kuwait i de l’Iraq, i hem assistit estàtics a la venda d’armes a països com Israel.
Menció a part mereixen les multitudinàries manifestacions ciutadanes i els moviments populars antibel·licistes, els quals sí que han mantingut els estendards a favor de la pau i del diàleg. Però els governants occidentals han mantingut sempre un equilibri entre el suport i la reivindicació, entre la complicitat i el retret, i entre els interessos i els compromisos adquirits.
Tot ajuda, és clar, i el cos ens ho demana, però a Trump, i el que representa, no el derrotarem amb milers de tuits, amb multitud d’articles i amb llargues tertúlies televisives. El proper president o presidenta dels EUA, si vol capgirar tot el que el novaiorquès està implantant i implantarà, ha de sortir del Partit Demòcrata, autèntica alternativa als republicans. És als demòcrates a qui hem de demanar actitud, una ferma oposició, determinació i accions contundents; i sobretot que cerquin com abans millor un lideratge.
La democràcia va d’això: de mantenir un dirigent si ens agrada o de substituir-lo per un altre si no ens convenç. Els grans canvis, i evitar un Trump 2.0 ho és, no es duen a terme uns mesos abans de les eleccions. Cal terreny, mirada llarga, programa, equips i un electorat mobilitzat; i ara com ara el Partit Demòcrata s’està llepant encara les ferides i poca cosa més. Hi ha gent que escolta dia sí dia també el que diu en Donald, però no senten cap missatge en sentit contrari, cap veu díscola, cap frase assenyada, cap altra visió; i ben segur que ho estan esperant.
