La inactivitat de Mariano Rajoy va donar ales a l’independentisme. Així es fa constar en una de les conclusions de l’extens informe elaborat per la Comissaria General d’Informació (CGI) de la policia espanyola sobre el procés d’independència català, al qual ha tingut accés EL TRIANGLE. El capítol dedicat a l’“estratègia d’internacionalització i reconeixement exterior” analitza les circumstàncies que van portar al referèndum il·legal de l’1-O i al boom de l’independentisme, amb el consegüent desprestigi d’Espanya a l’exterior. Amb la perspectiva i la serenitat que dona la distància temporal dels esdeveniments, la CGI realitza una contundent i crítica anàlisi de l’actitud de passivitat del Govern que encapçalava Rajoy del 2012 al 2017.
“El nacionalisme català, des del primer moment que va abraçar l’independentisme, va encertar a albirar els dos aspectes centrals, intrínsecs entre si, per aconseguir el seu fi: la creació d’un relat o narrativa i el reconeixement internacional, primer del conflicte polític existent entre Espanya i Catalunya, i després de la independència. Sense cap dels dos, especialment del segon, podria aconseguir els seus objectius maximalistes”, narra el document, que porta data del juliol d’aquest any.
L’informe assegura que l’independentisme va activar des del 2012 “totes les seves terminals polítiques i, sobretot, mediàtiques, amb l’objecte de crear un clima sociològic favorable a la independència que pivotés no només sobre l’argument suat que ‘Espanya ens roba’, sinó de la inconveniència de seguir formant part d’un país que constreny, de manera històrica, l’avanç com a societat moderna per a Catalunya”. La consigna d’allò que “Espanya ens roba” l’atribueixen a una invenció el 2011 del “notari nascut a Sagunt Alfonso López Tena, exmembre del Parlament de Catalunya pel partit Solidaritat Catalana per la Independència i exvocal del CGPJ”.
En aquesta època, el Govern espanyol, en mans de Rajoy, va rebutjar fins i tot discutir un nou finançament el 2013, quan aquell any s’hauria d’haver revisat per llei el finançament de les comunitats autònomes. La pantalla de Madrid es va fondre a negre. L’apagada va ser total a tot el Govern central, no només en la seva cúpula. Ningú va parar esment en els preocupants indicis que alguna cosa no marxava bé a Catalunya.
“A través d’una continuada campanya d’erosió i desprestigi de les institucions formals espanyoles, ajudada de forma involuntària per una falta de presència d’aquestes en aquell territori [Catalunya], es va anar instal·lant un relat prou sòlid perquè una part important de la ciutadania s’hi sentís còmoda, replicant-lo a aquest efecte, convertint-se en agent generalitzador del canvi”, analitza la CGI.
La veritat és que de les moltes crítiques abocades contra el Govern del PP d’aquells temps, la més generalitzada, tant des de partits polítics constitucionalistes com des d’entitats socials i cíviques (com, per exemple, Societat Civil Catalana), va ser l’absència total del Govern central de la vida política catalana. El Govern de Rajoy no existia. La Delegació del Govern no existia. Les institucions espanyoles no existien, perquè estaven permanentment absents de tot acte polític i no van ser mai protagonistes de res. El pitjor és que en el pla internacional passava exactament el mateix: davant d’una hiperactivitat de l’independentisme, Rajoy va respondre amb una clamorosa letargia de les estructures diplomàtiques espanyoles.
No hi va haver contra relats
L’anàlisi policial no posa pal·liatius a l’actitud negativa del Govern espanyol en aquests anys. Rajoy estava més interessat a mirar cap a un altre costat, fingint que no passava res, que a agafar al toro per les banyes i arreglar la situació territorial d’Espanya. D’aquesta manera, l’independentisme va poder maniobrar a plaer i difondre el seu relat sense cap contrarelat que revelés les seves distorsions i manipulacions. “Al costat d’una campanya periodística i mediàtica feta amb tots els recursos, es va planificar una estratègia d’acostament als diferents països i institucions de la UE per tal de recaptar suports per a una eventual independència”, afegeix l’informe.
El document de la CGI explica que “la campanya internacional de l’independentisme també es va dur a terme en països com els EUA, el Canadà o Israel, entre altres, però la prioritat va ser sempre Europa, no només per la proximitat i l’òbvia rellevància estratègica que tenia aspirar a certa complicitat per part de la UE o dels seus membres, sinó també per la proximitat cultural”. Els països de la resta d’Europa eren segons plats del menú, “tontos útils” destinats a resoldre únicament la qüestió del reconeixement internacional i, si podia ser, l’ajuda financera per sufragar les despeses de la República catalana en els seus primers anys de vida.
L’actitud absent del Govern del PP va donar ales a l’independentisme. “Internacionalitzar el procés de secessió es va convertir en un factor clau per a l’estratègia de l’independentisme català. Atès que el Parlament espanyol i el Tribunal Constitucional havien deixat clar que Catalunya no té dret a l’autodeterminació, l’única alternativa possible va ser intentar que actors externs i sòlids pressionessin el Govern central per a la celebració d’un referèndum”, diu l’informe policial.
Això dona motiu a apuntar també que “la lògica que hi ha sota aquest argument és, en la majoria dels casos, idealista, i es recorre al relat del ‘mandat democràtic’, fent una abstracció d’una suposada voluntat popular, quan en realitat s’oculta l’argument que el poble s’expressa democràticament cada cert temps a les urnes. En altres ocasions, es recorre també a arguments objectivament realistes, molts d’ells generats per la inestabilitat que generen els mateixos nacionalistes, en forma de situacions caòtiques que afecten la ciutadania i creen molta desafecció amb la classe política”. Aquí recrimina al Govern central, per exemple, el mal funcionament dels serveis públics, particularment els trens de Rodalies, o “els dubtes que va sembrar el nacionalisme per la gestió dels atemptats del 17-A a Catalunya”.
Els rèdits polítics de l’independentisme per aquests temes mai van ser contraargumentats des del Govern central. És més, Pedro Sánchez ha consentit la creació d’una comissió d’investigació al Congrés sobre els atemptats del 17 d’agost del 2017, les sessions de la qual s’estan celebrant aquestes setmanes i que intenten donar ales a les teories de la conspiració que sostenen que els serveis secrets espanyols estaven al darrere d’aquests atemptats.
Davant la catifa vermella del PP a l’independentisme, “l’estratègia europea del procés sobiranista va tenir dues orientacions principals fins al 2017. La primera, més teòrica, i en el fons enfocada cap a una audiència domèstica preocupada perquè la desconnexió amb Espanya també els desconnectés d’integració europea, es va concentrar a argumentar que una Catalunya fora d’Espanya gaudiria automàticament de la pertinença a la UE”. El segon enfocament, dominant entre els anys 2014 a 2017, “es va dirigir a actors externs concrets. Va consistir en una estratègia explícita d’internacionalització, de discutible encaix amb el marc competencial de la Generalitat i gens respectuós amb l’article 3.2 de la Llei de l’acció i del servei exterior de l’Estat, que estableix com a principi la lleialtat institucional”.
Aquesta estratègia “va ser impulsada des del mateix Govern a través de la seva xarxa de delegacions a l’exterior, però també des de l’anomenat Diplocat. La prioritat gairebé exclusiva d’aquest doble circuit d’acció exterior va ser estendre la narrativa de la ‘demanda democràtica’ entre polítics i mitjans de comunicació internacionals”.
Com es va materialitzar aquesta estratègia? L’informe destaca que l’estratègia “va incloure des de 45 viatges internacionals d’Artur Mas, Carles Puigdemont i diversos consellers per impulsar el procés fins a la producció d’informes jurídics, documents i projectes editorials o audiovisuals, a més d’esdeveniments i iniciatives culturals compatibles amb la causa. Només el Diplocat va organitzar més de 750 activitats, entre les quals centenars de debats, seminaris i conferències en institucions acadèmiques de mig món”. El Ministeri d’Exteriors gairebé no a fer mai res per anul·lar els efectes d’aquesta frenètica activitat, excepte en comptades excepcions, com l’enfrontament, el juny del 2018, que va tenir a Washington l’ambaixador espanyol als EUA, Pedro Morenés, amb el llavors president Quim Torra.
L’informe policial continua explicant que van contractar, a més, “empreses de lobby que van promoure durant anys els seus objectius polítics en totes les capitals europees i als Estats Units. Van facilitar la publicació de més de 80 articles d’opinió, més de 90 entrevistes a les principals capçaleres del món, i van organitzar visites de personalitats a Barcelona, van concedir subvencions, van divulgar argumentaris i van reclutar observadors internacionals per blanquejar la seva causa”.
L’objectiu, segons la CGI, “era crear un estat d’opinió propici a l’estranger que hagués de desembocar en un reconeixement internacional de Catalunya davant una eventual declaració d’independència. O, alternativament, en constatar-se el tancament de files de la comunitat internacional amb el Govern espanyol, que servís perquè aquella pressionés el Govern central amb la finalitat que negociés o, millor, acceptés una mediació internacional. A més, es tractava també de sumar adeptes a la causa a la mateixa Catalunya”.
Davant d’aquesta voràgine d’activitat de l’independentisme, el Govern espanyol mandrejava a l’espera que els temps canviessin. No hi va haver reacció de Rajoy al desafiament sobiranista: va ser molt més còmode i relaxant llançar-se als braços de Morfeu que resoldre una situació que, fet i fet, va acabar per fracturar la societat catalana.
*Pots llegir l’article sencer al número 1601 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
