Crec que va ser l’expresident de l’Uruguai, José Mujica, qui va dir que “les esquerres es barallen per idees i les dretes s’ajunten per interessos”; el temps li dona raó. A Catalunya tenim l’exemple d’Esquerra Republicana que, l’endemà de perdre el poder, va reprendre les seves baralles habituals, fratricides, les dels temps de Joan Hortalà, Heribert Barrera, Àngel Colom, Pilar Rahola, Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós… Semblava que el tàndem format per l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira havia desactivat l’instint caïnita del partit, però no, aquest només s’ocultava a l’espera de temps més convulsos. La derrota electoral del passat 12-M, va destapar de cap i de nou la capsa de Pandora dels republicans.
El segle XVII va posar de moda els duels entre paisans, i a països com França, els cavallers es batien davant la menor ofensa al seu honor, malgrat que les lleis ho prohibien. En els nostres dies, la història ha canviat feliçment, i els deshonors acostumen a resoldre’s menys atropelladament. ERC està resolent aquests dies, o intentant-ho, les seves diferències, i no ho fa amb espases com a l’antigor, ho fa votant. Dissabte passat, Junqueras (Militància Decidim), Xavier Godàs (Nova Esquerra Nacional) i Helena Solà (Foc Nou), van dirimir les seves diferències, que no semblen poques, votant. El fet que Junqueras no arribés al 50% dels vots, poc n’hi va faltar, ha conduït la contesa a una segona volta en què els dos primers, Junqueras i Godàs, es tornaran a batre en urnes. Solà, que va quedar tercera, resta apartada del duel; en qualsevol cas, la seva fracció pot acabar decantant la balança final, i com diuen en l’argot futboler, encara hi ha partit.
Dissabte es va complir una vegada més la vella màxima que resolt que després d’unes votacions ningú perd i tothom guanya. Junqueras va guanyar perquè, malgrat retrocedir del 88 al 48%, certament va quedar primer; Godàs va guanyar malgrat quedar segon, amb un 35,3%, perquè es consolidava com a alternativa i forçava una segona volta; Solà va guanyar a pesar de queda fora de la batalla, amb un 12,6%, sabedora de la importància dels seus vots en la recta final d’unes eleccions que han de triar qui durà les regnes del partit d’ara endavant.
Si bé és cert que dirimir la discòrdia votant és molt lloable, no ho és menys que, en el tragí de la batalla, ERC ha perdut bous i esquelles, i el desgast sembla notable. Guanyi qui guanyi, Junqueras o Godàs, l’endemà s’haurà d’enfrontar a la feina titànica de recosir un partit barallat amb ell mateix. Desconec qui està més preparat per a fer-ho, però sembla oportú incidir aquí, amb tots els respectes als votants republicans, en la necessitat de renovació que, de manera constant, han d’afrontar tots els partits. Així, tot i estar en el seu dret d’intentar-ho un cop i un altre, no em sembla Junqueras, com tampoc em va semblar Carles Puigdemont a Junts, el més indicat per apaivagar el soroll que pateix Esquerra. Com diu el refranyer popular, renovar-se o morir -expressió que atribueixen al filòsof i escriptor Miguel de Unamuno, que va dir que “el progrés consisteix a renovar-se”-.
