Galicia és terra de naufragis. Tant, que una part del seu litoral porta l’inequívoc nom de Costa da Morte (“Costa de la Mort”). El 2002, un petrolier anomenat Prestige es va partir en dos precisament davant aquesta costa, alliberant una càrrega letal: 77.000 tonelades de fuel. D’aquella època recordo nítidament la desastrosa gestió dels polítics, les decisions dels quals van contribuir decisivament a la magnitud del desastre. Polítics que van menysprear l’opinió dels experts (pescadors, marins, capitans de vaixell), el saber dels quals sobre sinistres marítims, vents i corrents hagués estat clau per pal·liar (i qui sap si evitar) allò que després va passar.
També recordo el profund abandonament per part de l’Estat que van patir els gallecs en els primers temps; abandonament que va haver de ser suplert, a la força, per la cooperació mútua i el suport de voluntaris vinguts de tota Espanya.
Ja aleshores “només el poble salvava el poble”, lema avui criticat per alguns com a senyal d’“antipolítica”, però que és una evidència palmària, incontestable, almenys mentre certs polítics indecents continuïn fent abandó dels seus deures. O és que la gent hauria de romandre impassible mentre espera una ajuda que no arriba? Avui, a València, com a Galícia fa vint anys, el qualificatiu de “servidors públics”, aplicat a certs personatges, sona a sarcasme sagnant.
També recordo imatges: una marea blanca de voluntaris encorbats sobre les negres platges, tacats fins a les celles, tractant d’arrencar el dens i fastigós chapapote. Però sobretot recordo la foto d’un veí d’un poble de costa: mai oblidaré el seu rostre desesperat, desencaixat per la ira, esbroncant un polític per la seva ineptitud. Era la mateixa ràbia i desesperació d’aquella veïna de Paiporta que, quan els reis van visitar la seva localitat, va escopir a la cara de Letizia les següents paraules: “A ti no te falta agua. Ni a ti ni a tus hijas. ¡Que nos estamos muriendo, coño!”.
Hi ha pobles que aprenen dels seus errors. Japó i Holanda han hagut de lluitar durant segles contra les catàstrofes naturals. De fet, han hagut de construir la seva mateixa existència precisament contra aquestes catàstrofes. Nosaltres, imbuïts d’una supèrbia inexplicable, ens riem dels seus turistes amb sandàlies i mitjons, del seu frikisme, de la seva ingenuïtat. Però ells han edificat dics potentíssims que impedeixen l’ofegament de milions de persones sota el mar del Nord o edificis que resisteixen els pitjors sismes. Infraestructures rere les quals s’intueixen veritables estadistes, polítics d’altura que posseeixen qualitats com previsió, organització, sentit d’Estat. O, simplement, sentit comú. I qui no està a l’altura, dimiteix. O el dimiteixen. No és el nostre cas.
En una vinyeta d’aquell gran dibuixant que va ser Mingote, es poden veure dos personatges -previsiblement polítics- contemplant des d’una posició elevada un paisatge completament inundat, sobre el qual floten animals morts, cases i estris. I un li diu a l’altre: “Aquestes catàstrofes només passen cada vint anys, així que fins d’aquí a vint anys no hem de pensar en allò que es podria fer per prevenir-les”. La vinyeta és del 1982.
El passat 29 d’octubre, dia en què va caure la DANA, tots aquests records van tornar de sobte, en una mena de dejà vu terrorífic: salvant les distàncies, vaig tornar a veure els mateixos veïns desesperats tractant de retirar aquest altre chapapote que és el fang, davant unes autoritats igual de desaparegudes. La mateixa manca endèmica d’organització i coordinació. Idèntica incapacitat per aprendre del passat (quantes gotes fredes ha sofert València en la seva història? Perquè, llavors, no es van emprendre obres per a evitar futures amenaces? Perquè no es va corregir l’urbanisme irresponsable, que va permetre edificar a zones inundables? No haurien d’haver estat provats i perfeccionats -fins a l’extenuació- protocols i sistemes d’alerta i reacció?). Sense oblidar el menyspreu cap als experts, que advertien que el canvi climàtic tenia el Mediterrani com un dels seus epicentres. I, per suposat, la mateixa desesperació i la mateixa ira contra una “alta política” inepta, sectària i egòlatra -encapçalada per Carlos Mazón, el gran immoral, el gran irresponsable-, incapaç d’actuar amb eficàcia i rapidesa de reflexos.
Aquests dies, a València, com ja va succeir a Galícia fa vint anys, l’Estat va entrar en fallida. La pregunta avui, com llavors, segueix sent la mateixa: Quousque tandem?
