“Apaga la ràdio, deixa de banda el diari, dedica el teu temps a la lectura, a llegir llibres” (Dorothy Day)
M’ha semblat interessant començar aquest article amb la cita d’aquesta escriptora nord-americana de principis de segle passat, que ja s’anticipava als temps de Joseph Goebbels, un temible demagog, agitador de masses i ministre de propaganda d’Adolf Hitler.
Doncs bé, ara amb una enginyeria retòrica molt més desenvolupada que aleshores i amb la immensitat de recursos narratius al nostre abast, la capacitat de persuasió i de manipulació és infinita. Per això la necessitat, avui més que mai, d’un periodisme rigorós, professional, equilibrat, i no partidista, ni sensacionalista, que només pensa a acabar amb el contrari.
Situant-nos en el present, hi ha una frase que resumeix el clima polític i ambiental en què habitem: “Feu alguna cosa, per l’amor de Déu, així no podem seguir!”. Eren les paraules d’un ciutadà català adreçades al president de la Generalitat, en els moments de més inquietud i incertesa que es van viure a Catalunya pel anomenat procés. Tot i que ja tota l’atmosfera política discursiva va en la mateixa direcció que la del procés; tots els relats polítics s’assemblen, només cal canviar-los els noms.
Vivim en una societat instal·lada a l’espectacle i la polarització, on els relats ens arriben a través de les pantalles. El discurs polític dominant serà construir un clima irrespirable i portar el lector o oient a la màxima tensió. És el que alguns anomenen la netflixització social, per la seva gran semblança amb les sèries de ficció televisiva. És la teatralització de la política, juntament amb les bronques, baralles i aldarulls que l’acompanyen.
De moment, sembla que aquest és el destí dels temps, el d’una propaganda més emocional i èpica per captar l’atenció de la gent. La realitat és que amb la proliferació de capçaleres digitals que, amb pocs mitjans, poden competir obertament, tot sembla desfermat. Ho veiem en el dia a dia, on podem llegir i sentir les barbaritats més grans per tal d’aconseguir portades.
Tot i això, la gran força narrativa d’aquesta manera d’explicar-nos la política passa per assenyalar, des del titular, qui és el dolent, l’enemic, el culpable. I tot l’èmfasi i el temps es posarà en això, la resta passa a un segon pla. Es jutja i sentencia, per tant, amb una rapidesa sorprenent; inquisitorial, podríem dir. El cas és crear antagonismes i picabaralles continus.
És el “malisme”, com ens explica al seu llibre Mauro Entrialgo, una estratègia de comunicació i poder que busca obtenir un benefici –electoral, econòmic o del tipus que sigui–, ressaltant la confrontació directa i els seus aspectes més perjudicials. El cas és tenir-nos sempre enfadats o indignats, tant és quina sigui la història dominant. Pot ser la catàstrofe de la Dana, o el cas Iñigo Errejón, o d’altres.
Per no pocs analistes és la mort de la informació, que posa en perill la nostra convivència i fa créixer el discurs de l’odi. I això és un relat ja global, que traspassa fronteres i gairebé ideologies.
I davant d’això, què hem de fer? Quina mena de ciutadà estem construint, mitjançant unes històries que s’han tornat tan convincents que es fa difícil rebatre-les. Tot això, a més, acompanyat d’una descripció de la realitat pessimista i negativa tan com sigui possible.
Sens dubte, la premsa rigorosa i racional no ho té fàcil amb aquesta dialèctica que compta amb aliats polítics i econòmics molt poderosos i amb una legió d’activistes al darrere. Són els nous hooligans, traslladats ara a la política. Els alquimistes del malestar que inunden les xarxes amb els seus bots i trolls, utilitzant rumors falsos i missatges que s’adapten als seus objectius. I, davant aquesta realitat, no hi ha manera de parlar de manera civilitzada, amb arguments, amb idees.
És normal que, amb totes aquestes circumstàncies, la guanyadora del premi Anagrama d’assaig, Lola López Mondéjar, parli del final del relat, ja buit de contingut, i la pregunta que planteja és: “Som avui menys humans?”.
Malgrat tot, no són temps de laments sinó de rebel·lar-se contra aquesta batalla per l’audiència on sembla valer tot. Aquí tots som ciutadans amb més o menys raons, però ciutadans i no enemics. I, al final, per molt màrqueting que es vulgui, per molt relat, res no podrà substituir la interacció entre humans de carn i ossos.
Així doncs, toca desemmascarar aquests discursos que enverinen la convivència. Però per això cal un nou tarannà, crític, però conciliador, amb sentit de la mesura, amb moderació i amb tota la intel·ligència que es pugui, que falta farà.
