La tragèdia de la DANA, que ens torba aquests dies, m’ha recordat la València de l’Albufera, que descrivia Vicent Blasco Ibáñez a la novel·la Cañas y barro, que retratava la realitat social del moment i del lloc amb precisió i fang, molt de fang. Com el que, per desgràcia, hem vist aquests dies, i que ens recorda quant dèbils som, i incompetents.
Com deia l’alcaldessa de Paiporta, Maribel Albalat, després dels altercats en la visita dels reis de l’altre dia, “entenc la desesperació, però no comparteixo la violència”. Els monarques, acompanyats del president del govern, Pedro Sánchez, i el de València, Carlos Manzón, van voler visitar la zona zero de la DANA, i es van endur crits, grapades de fang i, fins i tot, una bastonada, que va colpejar l’esquena de Sánchez. El cert és que la comitiva reial feia més nosa que servei en un noment en què les distraccions no eren aconsellables, i això va desesperar i, fins i tot, indignar els veïns. Això no obstant, dedueixo que l’absència també hagués enrabiat i s’hauria interpretat com un abandó. Així, fessin el que fessin, la gestió de la cita era complicada i, en tot cas, calia triar el mal menor que, probablement, no va ser l’opció escollida.
Més enllà de l’escalf reial, els paiportins i les paiportines el que necessitaven i necessiten són braços per desenfangar i ajudes per remuntar, la resta, ara, és secundari. Si a això hi afegim l’ús i abús de la tragèdia, fet pels de sempre, la dreta més extrema, infiltrant busca-raons entre els veïns i intoxicant a les xarxes, doncs ja tindríem el quadre, en aquest cas un llenç d’aquella Espanya fosca que en les darreries pintava com ningú Francisco de Goya. Ningú ha estat prou fi en la gestió inicial del daltabaix, Sánchez tampoc, però sembla oportú remarcar que el president Manzón s’endú la palma. En circumstàncies normals, tot just controlada la crisi -encara no hem arribat a aquesta fase-, el polític popular hauria de presentar la dimissió irrevocable i el seu cap, Alberto Núñez-Feijóo, acceptar-la capcot. Potser sí que a Sánchez li convé un relleu, fins i tot potser al país una alternança, però queda clar que l’actual líder dels populars, a qui tant li ha costat condemnar l’agressió a Sánchez, demostra un cop i un altre que el càrrec de president li ve gran, i que en cap cas està l’alçada que correspondria. A la banqueta, escalfa Isabel Díaz Ayuso, que no és per llençar coets…
Tornant al principi, “la vida és com un riu d’aigua clara que es va perdent a poc a poc entre les canyes i el fang”, escrivia Blasco Ibáñez a Cañas y barro.
