Qui això escriu va publicar el passat mes de juny una entrevista a la portaveu del Sindicat de Llogateres de Catalunya, Carme Arcarazo, a La Veu del Carrer, la revista de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Aquella conversa va ser summament pedagògica, ja que desentranyava el complex problema del lloguer d’habitatge a Espanya. Explicava Arcarazo, per exemple, que actualmente existeix una llei dissenyada per frenar l’augment abusiu dels preus dels lloguers, mitjançant un cert control d’aquests; que la norma és d’àmbit nacional i que regeix a les àrees previament qualificades com “tensionades” en l’aspecte immobiliari. Però que tanmateix la seva aplicació era potestat de les comunitats autònomes. És cridaner que fins ara només Catalunya ha acceptat aplicar-la (curiosament sota un govern independentista, el d’ERC). Davant d’ aquesta soledat, la resta de territoris (incloent-hi l’immens poder autonòmic del PP) l’hi segueixen donant l’esquena.
No explicaré aquí les característiques d’una regulació que requeriria d’un altre article per ser coneguda convenientment. Però sí m’interessa detenir-me en un punt on la portaveu sindical hi va posar especial èmfasi: el lloguer de temporada. “Es tracta” -afirmava- “d’un acord lliure entre dues parts i, en conseqüència, aquestes poden pactar lliurement” la seva durada. Per tant, aquesta és totalment variable, arbitrària (“no hi ha límits: igual poden ser quaranta dies que tres anys, a voluntat”). A més a més és un contracte “completament desregulat, no hi ha protecció de cap mena per al llogater”. I el més important: “no entra a la regulació de preus que imposa la Llei d’Habitatge”. Tenint en compte que aquest arrendament proporciona enormes beneficis, sent molt més lucratiu que el lloguer habitual i que el propietari pot decidir lliurement passar-se a aquesta modalitat, s’entén que Arcarazo defineixi el lloguer de temporada com l’autèntica escletxa de la Llei d’Habitatge, ja que constitueix una via d’escapament perfecta per a qui desitgi esquivar el control de preus que imposa aquesta. Una escletxa de la qual responsabilitza, per cert, als socialistes: “El PSOE ho va fer conscientment: Va dir ‘deixarem un forat a la legislació perquè no funcioni’”.
I així arribem al 17 de setembre. Es vota, impulsada per Sumar, l’admissió a tràmit de la Proposició de Llei “relativa a la Regulació dels contractes de lloguer d’habitatge per temporada i lloguer d’habitacions”. És a dir, un intent d’acabar amb l’escletxa, sotmetent aquesta modalitat d’arrendament a regulació. S’ha de tenir en compte que només es tractava, como he dit, d’admetre la norma a tràmit; és a dir, de sol·licitar el vist-i-plau de la Càmara per debatre-la, ni tan sols per aprovar-la.
Llavors es va produir al Congrés un dels miracles polítics més prodigiosos que han tingut lloc a l’Espanya democràtica. “Pròfugs i Colpistes” (en terminologia del PP i Vox), “Exiliats i Lluitadors per la Llibertat de Catalunya” (en terminologia de Junts), van unir les seves forces contra un enemic comú. Els qui, dia sí, dia també, s’han estat odiant i insultant durant els últims anys acusant-se mútuament ja sigui de voler trencar Espanya i de destruir la igualtat entre territoris i ciutadans o ja sigui d’oprimir Catalunya, la seva llengua o el seu “dret a decidir”, es van fondre en una sola abraçada, materialitzada en els resultats de la votació: 178 vots en contra, emesos per PP, Vox, Junts i Unión del Pueblo Navarro (UPN).
Què havia passat? Què va poder obrar semblant miracle? El periodista i escriptor Antonio Maestre ho va explicar a la perfecció al programa La Sexta Xplica: “Junts ha votat per protegir els rentistes, perquè molts dels seus diputats són rentistes. Per exemple, la seva diputada Pilar Calvo, que té una societat que es dedica al lloguer d’habitatges. Òbviament, com votarà Pilar Calvo contra els seus propis interessos? Ells són els defensors dels rentistes, igual que ho són el PP, Vox o UPN. Perquè quan han de defensar la cartera i la classe social, ho fan i no els importa l’estelada o la bandera espanyola”.
Aquell 17 de setembre van caure totes les caretes. I es va alçar la crua, definitiva realitat: que davant d’una situació d’emergència nacional causada per una crisi habitacional sense precedents, de sobte van morir les pàtries i va emergir l’única Pàtria real: el compte bancari; és a dir, la classe social. I quan aquesta es va trobar en perill, PP, Vox i Junts, enemics irreconciliables, van acudir a defensar-la com un sol home, arrossegant pel fang les banderes.
Calen més proves?
