Catalunya és diversa i plural. També en els usos lingüístics. Tenim tres llengües oficials: el català, el castellà i l’aranès. Però, a més, per efecte de la immigració que hem rebut, es calcula que a Catalunya s’hi parlen unes 300 llengües d’arreu del món, algunes de molt minoritàries, com pot ser el groenlandès.
Però, amb permís de Pompeu Fabra i el seu català normatiu, la nostra llengua tampoc és uniforme. Aquest cap de setmana passat s’ha celebrat a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) el festival “Posa-hi tu l’accent”, dedicat a les varietats fonètiques de la nostra llengua. Durant aquest certamen s’ha presentat l’actualització del Mapa dialectal de la llengua catalana, elaborat pels filòlegs Pere Navarro i VicentBeltran, en el qual s’identifiquen una vintena de maneres diferents d’expressar-se en català. Són aquestes: capcinès, rossellonès, gironí, salat, central, xipella, tarragoní, pallarès, ribagorçà, lleidatà, tortosí, valencià septentrional, valencià central, valencià meridional, valencià mallorquí, valencià alacantí, mallorquí, eivissenc, menorquí i alguerès.
Aquesta gran riquesa està amenaçada per la “dictadura mediàtica” del català central.
