En temps d’estiu acostumo a passejar a prop de la mar per platges on, ja de petit, aprenia a sortejar les ones, notar la sal a la pell i sentir la brisa humida del mar acariciant el meu cos. L’aigua de la Barceloneta, en aquells temps, era de molt poca qualitat i, potser, en ocasions, clara i transparent si el vent venia de ponent. Des de casa, al capvespre, podien veure’s les barques de pescadors de la sardina, amb els fanals fent dibuixos sobre l’aigua, en una processó infinita de llumetes, a l’espera que des del fons del mar apareguessin platejades, milers de sardines.
Anar a la platja al l’estiu a la Barceloneta era la il·lusió de molta gent que arribava al barri de l’Ostia en tramvia, carregats amb els estris de bany. Estàvem disposats a jugar i cremar-nos la pell tot el dia. La platja era nostra i els turistes encara no eren presents en el pensament de ningú. La platja era nostra i dels veïns del barri. Els banys de Sant Sebastià, els Orientals i de Sant Miquel entre d’altres, ens oferien piscines, sorra i merenderos tot i estar rodejats de fàbriques i de productes tòxics. Passar el dia a la platja era una disfrutada. Ja, a la tarda, anar al final del Passeig Nacional a prop del moll del rellotge i comprar musclos o peix acabat de pescar era tot un descobriment espectacular.
Les Olimpíades de l’any 92 van suposar per la ciutat obrir les platges a una societat que començava a desplaçar-se via low cost. Barcelona seria la marca i tota una estructura econòmica de consum a preus baixos es va posar en funcionament. Aquest esdeveniment ens ha marcat fins avui. Milers i milers de turistes poden omplir el litoral barceloní arribant-hi en metro o bus.
Avui la Barceloneta segueix on era i el mar és molt més net gràcies a les depuradores. El passeig Marítim ha substituït la fàbrica del Gas, La Maquinista Terrestre i Marítima i altres indústries ja no hi son, ni tampoc els merenderos. Tampoc hi son les barraques on hi vivien amuntegades milers de persones vingudes d’ arreu d’Espanya buscant una vida més digna. Ara, tenim platges però no hi cabem. Tenim un passeig que s’ha quedat petit ocupat per una quantitat de turistes que envaeixen el barri recomanats per les guies turístiques que no en saben gens de Memòria ni de la bellesa del batec d’onades llepant la sorra mil·lenària.
Fugint de les platges de Barcelona, una mica més enllà ens trobem el Passeig de Mar de Badalona amb seu pont del petroli, testimoni metàl·lic d’una època on l’imperi industrial era amo i senyor de les platges badalonines. Tot i així, el Passeig de Mar conserva encara una panoràmica que permet mirar fins el Maresme, envoltats d’un un ambient més assossegat i sense la pressió especuladora del turisme depredador.
El mar sempre canviant i misteriós ens transporta a l’horitzó dels nostres somnis. Un passeig que té tren i que gràcies a ell, sense voler-ho ens ha salvat de la febre constructora d’hotels i edificis turístics davant del mar. El silenci és tant notable que, si escoltes bé, encara es poden escoltar llunyanes melodies de sales de festa que, durant dècades van delectar els badalonins en diumenges d’estiu en un país que encara vivia en blanc i negre. Fent volar la imaginació encara podríem veure les casetes de fusta per els banyistes. Casetes de fusta pintades de blanc i blau, o groc o verd, que donaven un contrast singular a la platja. Poc a poc, han desaparegut les fabriques, la d’anís, la del vidre, de químiques i lleixius. També hem après altres maneres de viure. Els anys 60 van portar el desenvolupament social i econòmic i l’arribada del 600 i la televisió, una altra forma de veure el món. Les platges han canviat i nosaltres també. Malgrat els canvis, el passeig del Mar de Badalona encara té allò que el fa especial i preciós. Tots aquests paisatges corren el risc de convertir-se en aparadors de consumidors de turisme de platja i és possible que ben aviat siguin envaïts tal i com passa a la Barceloneta.
El turisme no té memòria i esborra la nostra pròpia. A Barcelona hi ha un problema de massificació turística de consum que ens afecta directament, encarint els lloguers de vivendes, destrossant el paisatge i les maneres de viure dels ciutadans. Els especuladors, sempre desperts, s’han fixat en Barcelona, en els seus barris i les platges per fer negocis immobiliaris. La conseqüència és l’expulsió dels veïns amb menys recursos econòmics encarint el cost de la vida.
Quina memòria sobreviurà d’aquesta etapa turística? Barcelona i els seus entorns viuen aquests moments en una constant tensió social mai vista, provocada per un liberalisme econòmic que no té fí. Potser ja sigui l’hora de prendre mesures que donin resposta al neguit en que viu la ciutadania i recuperar espais de benestar amb la finalitat de fer de casa nostra un lloc de lliure convivència i respecte dintre la diversitat cultural.
