Quasi tres mesos després del 12-M, el guanyador de les eleccions catalanes, el candidat socialista Salvador Illa, ha estat proclamat president de la Generalitat de Catalunya. Acostumats a les caramboles i als dies històrics, que qui guanyi governi pot semblar descafeïnat. És legítim que es formin majories al marge del guanyador, però no ho és menys que mani qui guanyi. Ben mirat, tret d’una repetició electoral, els resultats del 12-M donaven per poc més que la investidura d’Illa. El triple salt mortal del candidat de Junts, Carles Puigdemont, demanant els vots d’ERC i l’abstenció del PSC, era si més no ambiciós. Per reforçar la idea, Junts recordava que a Espanya va guanyar Alberto Núñez Feijóo (PP) i, malgrat això, es va configurar una majoria alternativa al voltant de Pedro Sánchez (PSOE). S’oblidaven de dir que en aquell cas no va ser necessària l’abstenció dels guanyadors per investir al candidat alternatiu.
Qui es proclama hereu del president Josep Tarradellas -Illa va entrar en política de la mà de Romà Planas, que va ser home de màxima confiança de Tarradellas en l’exili a França- haurà de governar en minoria, almenys per ara, i sota l’atenta mirada d’Esquerra, que és qui l’ha fet president en darrera instància. A més, durant el seu mandat haurà de complir amb els acords que l’han portat a Palau, especialment el del nou finançament de Catalunya, un projecte que compta amb el vistiplau de Sánchez, però que caldrà veure com es du a terme. En principi, no té la majoria suficient per ser aprovat al Congrés de Madrid, veurem com se les empesquen.
Caldrà veure també fins a on arriba la ira de Junts. De moment la tradueixen en atacs a ERC, a qui acusen de botiflers per haver fet president un dels del 155. S’obliden, però, que no fa pas massa els seus vots van servir per fer president Sánchez, tampoc recorden que van abandonar el govern del republicà Pere Aragonès, deixant-lo en minoria, i abocant-lo al que va acabar passant, les eleccions del 12-M. D’altra banda, en més d’una ocasió han amenaçat Sánchez de fer-lo caure, però això podria significar l’ascensió del popular Feijóo, que tampoc interessa.
Menció a part mereix el show de Puigdemont, que renova el repertori a cada espectacle; aquest cop va fer un número d’escapisme, que riu-te del gran Houdini, Copperfield o el Mago Pop. A les 9 del matí de dijous arengava els seus parafrasejant Tarradellas, “encara som aquí”, i a les 9 i poc desapareixia amagat sota un barret de palla entre molts altres barrets de palla. Vagi per endavant que, amb la llei d’amnistia a la mà, s’entén que aquest senyor hauria de poder tornar lliurament a Catalunya. Un clam que s’estén entre demòcrates, votin el que votin, i entre amants de l’espectacle, delerosos que no hi hagi un següent numeret.
Deia Tarradellas: “Catalunya s’ha de posar a treballar més que mai per ser ben forta i ben pròspera, i servir d’exemple per als altres pobles d’Espanya”. No sé si és ben bé aquesta l’aposta del nou president català, o es conforma amb aquella altra frase de Tarradellas: “En política es pot fer tot, menys el ridícul”.
