Els èxits irrefutables del Barça femení, que ha conquistat la seva tercera Champions després de jugar quatre finals consecutives, així com la no menys admirable producció de talents de la Masia, prevalen encara avui, després de tres anys de desgovern de Joan Laporta i de 1.000 milions malgastats de les palanques en alimentar el cercle personal d’agents/comissionistes del president, com l’herència més valuosa d’aquest passat que, de totes maneres, continua obsessionat a esborrar l’actual junta blaugrana.
És la gran lliçó d’aquesta temporada tancada amb el lamentable episodi de la destitució de Xavi un mes després de renovar-lo només perquè, de vegades, Laporta s’emociona i enmig d’un festival de sushi el cos li demana fer malbé el seu propi discurs mediàtic, que és l’única cosa que ha perfeccionat al llarg d’aquests tres anys d’atrocitats continuades en la gestió.
Ara ha perdut, fins i tot, aquesta única habilitat que mantenia més o menys intacte el seu carisma en l’univers Barça, el que al final vota en les eleccions i que ara tant costa d’identificar en el festivaler públic de Montjuïc o en la marea blaugrana que va acudir a la final de San Mamés, majoritàriament clientelista i més enganxada al femení que al primer equip o veritable representant d’aquest barcelonisme tradicional, cada vegada més desfigurat per culpa de l’exili, integrat pel soci de tota la vida i el penyista recalcitrant.
Laporta li ho va posar difícil des del punt de vista mediàtic al seu propi equip del femení, arrabassant-li de nou el protagonisme que mereixia en la prèvia, fent detonar finalment la bomba Xavi tot just a 24 hores de la final, també per segona vegada en un mes, després d’haver-los arruïnat la presentació de Vueling com a patrocinador del millor equip del món de la seva categoria el mateix dia i a la mateixa hora que, el 24 d’abril, va precipitar la teatral ratificació de Xavi com recompensa a un any en blanc de pobre balanç futbolístic.
Des de dissabte a la nit, el mantra laportista preparat des del seu aparell mediàtic és que a Laporta li fa mal l’ocorregut com al que més, però finalment ha apostat per la decisió que més li convenia al club en aquest moment. És a dir, que havia anteposat pagar el preu del seu desgast personal a l’interès general de fer fora Xavi i substituir-lo per un entrenador alemany.
L’anàlisi real, no obstant això, projecta una seqüència d’errors que sí que han destrossat, una altra vegada, el cor, la il·lusió i l’ànim de milions barcelonistes als quals, precisament, Laporta ha maltractat, enganyat i disgustat profundament. Si Xavi ja estava sentenciat quan ell mateix va afirmar que ho deixava el gener passat, podia haver impedit que continues un minut més en el càrrec i, de segones, vist que en els partits clau va tornar a demostrar la seva incapacitat com a entrenador, mai degué promoure aquesta ridícula campanya per evitar la seva renúncia i, menys encara, deixar-se 15 milions -el que costarà la seva quitança i el del seu staff– en un sol sopar, un altre rècord històric de la seva capacitat per al malbaratament i la frivolitat.
Si a aquesta trajectòria, pròpia d’algú que camina embriagament en ziga-zaga, se li afegeix el seu maltractament sistemàtic al femení, per la senzilla raó que no és la seva obra -com no ho són Araujo, Gavi, Pedri, Lamine Yamal, Balde, Fermín o Cubarsí- potser que, en lloc de victimitzar el sentiment de disgust del president com l’aresta principal del mal emocional provocat per la destitució de Xavi, finalment esperpèntica, caldria qüestionar la seva capacitat per a seguir al capdavant del club.
En les actuals circumstàncies, a un mes i quatre dies del tancament de l’exercici, Laporta no té cap pla per a evitar un altre daltabaix econòmic que no sigui el de gastar encara més per culpa de l’improvisat relleu en la banqueta, fitxar no se sap com a algun crac, a canvi de donar-li un altra mossegada letal al patrimoni del club o a ingressos futurs i embastar, juntament amb un auditor que mai degué permetre empitjorar encara més la nefasta operació de Barça Studios, un altre truc comptable, probablement l’últim que li ho permeti LaLiga.
En aquest escenari, Laporta vol jugar ara les dues úniques cartes que li queden, estirar l’enorme èxit social del femení, que, d’altra banda, subratlla la mediocritat de la seva aposta per Xavi, rotundament equivocada, i injectar una megatonelada d’il·lusió presentant a Hansi Flick, el nou entrenador, tan aviat com pugui. Si és possible, a temps d’eclipsar l’enorme popularitat de l’equip d’Aitana Bonmatí i d’Alexia Putellas, que a Laporta se li fa insuportable, com demostren el fet d’haver realitzat una purga interna de l’equip tècnic i executiu de la secció només perquè empestaven a passat.
Certament patètic que ara la prioritat de l’aparell de comunicació del club sigui el consol de Laporta perquè, com a barcelonista, ha patit més que ningú pel final de Xavi. Mancant títols del primer equip per al pròxim documental A New Era – 3, l’argument principal podria centrar-se en com elevar a Laporta la categoria de màrtir del barcelonisme. Tot és possible.
