Segurament, no podia passar altrament aquesta petita celebració del primer trienni de Joan Laporta a la seva segona època al capdavant del Barça, un altre dia de la marmota, repetició del clímax de les eleccions del 2021, on l’important no era com sortir de la pandèmia, sinó demonitzar Josep Maria Bartomeu. No ha canviat res en aquests tres anys, almenys no amb relació al mateix truc mediàtic i propagandístic emprat llavors, consistent a buscar culpables i no solucions perquè de l’únic que es tractava era de contraposar el neolaportisme a aquest invent demagògic anomenat barto-rosellisme. O sigui, de tapar la desafortunada gestió de Laporta en el passat (2003-10) amb la projecció d’un malson encara pitjor, el mateix pla del 2015 quan l’oposició a Bartomeu va aconseguir forçar aquelles eleccions amb un inesperat final feliç per a l’aleshores president, gràcies al trident (Messi-Suárez- Neymar) i un altre triplet contra el qual res no va poder fer aquell Laporta maleducat i ressentit que no va ser capaç ni tan sols de felicitar el guanyador a les urnes i, molt menys, com feia des dels temps de Núñez, respectar la voluntat dels socis. Res de nou al seu currículum.
El dia del tercer aniversari, per tant, va ser un calc d’aquella proclama tan avorrida i reiterada al voltant de la mateixa idea que només algú com Laporta, amb la seva audàcia i valentia, era capaç de salvar el club d’aquell escenari, presumptament dantesc i aterridor. Una altra demostració de covardia i submissió per part d’aquest barcelonisme d’estovalles que no és dins del cercle del poder, més que res perquè Laporta només deixa entrar la seva família, però a qui la Gestapo laportista permet seguir a la pomada mediàtica. Que ja és molt per a aquest cor que repeteix els mantres habituals sobre l’herència, la gran dificultat d’aquell moment i les bondats d’un president que s’ha anat inventant palanques, avals, trucs comptables, operacions il·lusòries i maniobres que, en definitiva, no han servit per reestructurar ni sanejar el club, només per promoure comissions als fitxatges estrella. Enganyifes igualment aplaudides pel ressò d’aquest neobarcelonisme condescendent i anestesiat que envolta l’imperi de la improvisació en què s’ha convertit el desgovern d’aquesta junta.
Laporta mateix, incapaç d’argumentar i demostrar progressos quantificables en totes les matèries, especialment en les qüestions patrimonials i econòmiques, va dedicar una altra de les seves homilies cridant la població blaugrana a la unitat incondicional i cega davant els enemics. “El Barça només ens té a nosaltres, als barcelonistes”, va dir sense gaire més contingut de referència que les sis Lligues de la darrera temporada amb aquest regust d’èxit de l’entrenador de Víctor Font, reconeixement de la base de jugadors de casa deixats per Bartomeu -el mateix que el perfecte estat en què es van trobar les seccions del Palau i el femení-, rematat per la cirereta Lewandowski, única gran aportació de Laporta i de Pini Zahavi, un dels seus agents favorits.
Indubtablement, aquesta és ara l’única divisa visible del laportisme, la del resultadisme mancant un balanç realment digne, presentable i sòlid de gestió. El seu aparell de comunicació, fires i festes li va preparar com a avantsala al superdijous un documental sobre els orígens de Araujo, prescindible, però que va servir per avançar el llançament del canal de TV streaming d’aquí a uns mesos, la nova Barça TV feta a mida de les poques possibilitats i mitjans actuals del club. Res enlluernador.
La càrrega pesada del dia es va servir estratègicament pel canal Jijantes, més influent que la mateixa TV3 i directament connectat a la cabina laportista, al voltant de la visita d’executius de Puma a Barcelona, un soroll que des de la cúpula de la junta es va promovent per aparentar que Laporta capitaneja una altra d’aquelles grans operacions que només ell és capaç de protagonitzar. En aquest cas, abatre un gegant com Nike, ara caigut en desgràcia.
Ho era també renovar Messi i ja se sap com va acabar la pel·lícula. Ho era l’Espai Barça, que igualment, se sap, ofegarà el club en només dos o tres anys perquè el finançament és impossible de tornar i només arriba per reformar, i malament, l’estadi. Ho era la sortida a borsa de Barça Studios després d’una falsa venda per 408 milions que està a punt de provocar un altre forat negre irreversible i dramàtic. Ho era la Superlliga, que havia d’aportar 370 milions per participar-hi i 1.000 milions més per lleialtat a la causa. Ara, el rum-rum que fa dies que voleteja per totes les redaccions és la imminent ruptura amb Nike, una primera marca mundial que ha acompanyat el FC Barcelona des del 1998 al llarg dels anys més gloriosos de la història del club.
Les fonts periodístiques que ara lideren l’OPA de Laporta sobre Nike apunten que Puma podria ser l’alternativa a Nike per a la 2025-26, o que Hummel estaria disposada a fabricar la samarreta de la temporada que ve (2024-25) si el Barça trenca el contracte. L’estratègia laportista implica embrutar la relació públicament i implica filtrar l’existència d’incompliments suficients per justificar legalment deixar de treballar amb Nike. També per estar permanentment negociant amb altres marques. Tot això sense descartar la possibilitat de deixar de lluir el logotip del fabricant una temporada, sigui qui sigui, per facilitar la transició i així esgotar la paciència de Nike.
Laporta està convençut que aquesta mala publicitat, com que no li convé, acabarà per convèncer els americans que la millor sortida és renunciar a continuar sent partner del club blaugrana.
Cal preguntar-se si aquest nou terratrèmol és real o forma part d’aquesta habilitat de Laporta per controlar el relat, distreure l’atenció i posar el focus on li convé perquè la premsa estigui distreta, ara amb la batalla contra Nike, i menys atenta a analitzar ben a fons aquests tres anys de Laporta al capdavant d’una entitat que, si no es produeix un miracle, aquest estiu ja no tindrà cap altra sortida que vendre algun dels seus cracs, o diversos, per estabilitzar el tancament d’un exercici amb molt mala pinta. Perquè a Laporta li va un aval personal de 18,5 milions, el ridícul de quedar-se sense jugadors inscrits per falta marge salarial i, per descomptat, no poder reforçar-se més que amb efectius del juvenil. El que li faltava, si no plouen del cel els 100 milions de Barça Studios abans del 15 de juny, és un plet amb Nike que, a sobre de no pagar-li la part contractual, li bloquegi accions comercials amb una altra marca. Tampoc va sobrat de tants bons advocats. I a Nike li sobren.
