La riquesa mundial es concentra cada vegada en menys mans, i la desigualtat respecte a les persones més pobres és més desproporcionada. La dècada del 2020 ha aguditzat encara més aquesta tendència mundial, a causa de la pandèmia, les noves guerres i l’alça generalitzada dels aliments i els subministraments energètics, que han disparat els guanys de l’elit financera i milmilionària.
Segons l’informe d’Oxfam Intermón Desigualtat SA, “des del 2020, la fortuna conjunta dels cinc homes més rics del món s’ha disparat un 114%, mentre que la riquesa en mans del 60% més pobre de la població ha baixat des de l’inici de la dècada”. A tall d’exemple, una treballadora del sector sociosanitari necessitaria 1.200 anys per assolir els ingressos anuals d’un director general d’una de les empreses de la llista Fortune 100.
En declaracions a EL TRIANGLE, Miquel Alba, responsable de desigualtat i del sector privat d’Oxfam Intermón i autor de l’anàlisi d’Espanya, alerta que ”la concentració de la riquesa s’aguditza més, i la desigualtat creix. És una tendència global en tots els països del món, i amb el pas del temps l’increment de la riquesa financera, en detriment de l’economia productiva, creix sense restriccions”. Com relata Alba, l’època actual es caracteritza per una lliure circulació de capitals absoluta, i els capitals viatgen per tot el món sense restriccions. “Les grans empreses, a diferència de les pimes, estan massa concentrades a retribuir de forma molt generosa les elits econòmiques, sigui amb dividends per als accionistes o bé a través de sous estratosfèrics per als alts executius. No és una prioritat vetllar pels treballadors, sinó que són considerats com un recurs per retribuir el capital o bé els executius”.
Malgrat l’increment dels beneficis d’aquesta minoria milmilionària, l’informe denuncia que no estan generant més llocs de treball, ni millorant sous, ni reduint la bretxa de gènere, ni fent cap esforç mediambiental. Segons Miquel Alba, una de les conclusions que més l’han sorprès de l’informe ha estat que les 50 grans empreses espanyoles van incrementar beneficis en més d’un 20%, però no van generar més d’un 0,2% d’ocupació. “Les grans empreses no generen més ocupació, en contra del que es considerava que era el seu gran valor de contribució. Acaben sent les pimes les que generen ocupació dins de l’economia productiva”, segons indica l’expert d’Oxfam Intermón.
Vist el context, els agents a favor d’una nova fiscalitat per a les grans fortunes creixen a Europa i en altres indrets del món. Una Iniciativa Ciutadana Europea ja ha recollit 120.000 signatures perquè la Comissió Europea elabori una proposta de directiva sobre un impost europeu sobre les grans riqueses. La voluntat de la iniciativa és que aquests fons formin part dels recursos propis de la Unió Europea i es destinin “per a una transició ecològica i social justa, alimentant les polítiques de la Unió i dels estats membres dedicades a aquest propòsit”. Del total de signatures recollides fins al moment, Espanya té un percentatge inferior al 5%, mentre que països com Itàlia i Alemanya superen el 15%. La recollida de suports, però, està oberta fins a principis d’octubre del 2024.
Fins ara, la campanya Tax The Rich ja ha comptat amb el suport de dirigents polítics, sindicats, ONGs i membres de la societat civil. El grup de Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu s’ha sumat a la campanya. La seva presidenta, Iratxe García, ha manifestat que “en una Europa on les famílies i les petites botigues de barri han de pagar els seus impostos, no es pot deixar que les grans multinacionals i les persones multimilionàries es deslliurin de pagar la part que els correspon. Això suposaria una gran font de nous recursos per al pressupost de la UE”.
Des del mateix Govern espanyol, el president Pedro Sánchez va expressar, durant la presidència espanyola del Consell de la UE, que la justícia fiscal ha de ser una prioritat europea i que cal acabar amb les evasions fiscals de grans fortunes i grans corporacions globals.
Actualment, Espanya és dels pocs països de la UE que té en vigor un impost a les grans fortunes, igual que altres estats com França, Itàlia o Noruega. Tot i que es va crear amb caràcter temporal, ara s’ha obert el debat sobre la seva permanència en el temps. Tant la vicepresidenta Yolanda Díaz com la vicepresidenta María Jesús Montero han plantejat fer-lo permanent, vista l’elevada recaptació aconseguida. El 2023, l’impost temporal de solidaritat de les grans fortunes (IGF) va recaptar 623,6 milions d’euros de 12.010 declarants. Val a dir que el 90% d’aquesta xifra prové només de la Comunitat de Madrid. Catalunya només va aportar 2 milions d’euros de 322 declarants, un pes insignificant en comparació amb la capital madrilenya.
Per Oxfam Intermón, a banda de l’impost a les grans fortunes, cal un paquet de mesures de lluita contra el frau “per tapar els forats de l’evasió i l’elusió fiscal en l’impost de societats, així com reforçar la tributació dels beneficis extraordinaris”. Segons Miquel Alba, “cal una reforma en profunditat de la fiscalitat perquè les grans empreses pensen a escala transnacional, i els impostos de cada país s’han vist superats per aquesta dinàmica”. Amb relació a l’impost extraordinari que es va crear per a les energètiques i la banca, Alba indica que aquesta figura hauria de ser permanent, tot i que només s’hauria d’activar quan existís una crisi del cost de la vida com ha passat ara. Mentre la gran majoria de les persones han hagut de pagar més pels aliments o per mantenir la llar a causa de la pujada dels tipus d’interès, les energètiques i la banca han tingut beneficis gegants.
Per això, Oxfam Intermón defensa reforçar aquest impost als beneficis extraordinaris, ampliant-lo a tots els sectors i establint-lo permanent per poder esmorteir futures crisis. Per promoure una governança democràtica a les empreses, l’ONG aposta per limitar la desigualtat salarial: “Ara un alt executiu guanya 91 vegades el sou mitjà. El sou més alt hauria de ser com a màxim vint vegades més que el sou mitjà, i així s’afavoririen pujades generalitzades a les empreses”.
*Pots llegir l’article sencer al número 1562 de l’edició en paper d’El Triangle.
