Quantes vegades cal doldre’s de les morts que provoca la guerra perquè cessi la barbàrie? El genocidi que actualment s’està perpetrant sobre el poble palestí no amaga ni maquilla els crims de Hamàs, no deixa en segon lloc aquells que continuen morint a Ucraïna.
Només una petita cerca a Google et dirà que, d’acord amb l’Acadèmia de Dret Internacional Humanitari i Drets Humans de Ginebra, “al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica es troben actius 45 conflictes armats, 35 a la resta del continent africà, Àsia compta amb 21 conflictes en actiu, Europa en té 7 i Amèrica Llatina és escenari de sis conflictes armats, encara que aquests inclouen també violència criminal, com en el cas de Mèxic.”
El món és un lloc hostil per a la memòria. L’ésser humà està programat per avançar i quan ho fa tendeix a oblidar d’on venia. Si a aquest petit defecte de sèrie li sumem el profund buit argumental en què es mou la nostra societat, on ens situem? En un vaivé incessant de sentències més properes al màrqueting que a la veracitat, munts de missatges de pamflet, que anuncien que, de nou, la propaganda guanya a la informació. Que una vegada més ens interessa la provocació més que el fons i comprem ofenses, que reconforten les nostres pors i les nostres ànsies de venjança, en comptes de donar-nos pau.
És difícil entendre com podem discutir si expliquen, importen o interessen més els morts de Hamàs que els de l’exèrcit israelià. I no obstant això, aquí estem o més aviat ens situen els que prefereixen tenir-nos entretinguts que pensant.
Perquè el que pensa, recorda i analitza és un ésser humà menys manipulable que la resta, i això no és pràctic en una societat on el que impera és la voluntat d’uns quants per gestionar sense critiques ni impediments el pla d’uns quants per continuar vivint millor que una gran majoria.
I em queda, mirant el món, aquesta sensació de borreguisme il·lustrat, amb tanta informació, tantes possibilitats i tan poc formats i tan poc possibles.
