He hagut de buscar als diccionaris que hi ha a Internet com es diu “caer de canto” en català. Al final, n’he trobat un que ho tradueix per “caure de cantell”. Doncs, apa, fem-li cas!
Al que volia referir-me és a la situació que es produeix quan s’ha prendre una decisió en base al que determini una moneda llençada a l’aire. Si cau “de cantell” la decisió queda en suspens perquè la moneda no es decanta per cap de les dues alternatives plantejades.
Molts votants i simpatitzants socialistes es troben aquests dies davant la decisió de decantar-se per estar a favor o en contra de l’amnistia que reclamen els diputats independentistes al Congrés per facilitar amb els seus vots la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. D’un costat, desitgen amb totes les seves forces que Sánchez continuï al front de l’executiu. D’un altre, veuen que el preu que posen els diputats independentistes -sobretot els de Junts- supera el que ells estarien disposats a pagar.
Si Pedro Sánchez no és investit president caldrà celebrar noves eleccions generals. A les anteriors, va anar de no gaire que el Partit Popular i Vox sumessin els vots suficients per fer-se amb el poder. Hi ha el risc, per tant, que en uns nous comicis ho aconseguissin. Que el govern espanyol depengui dels vots de Vox és un escenari que terroritza els socialistes, i no només a ells.
Però quan Puigdemont i els seus afirmen que no pensen demanar perdó pel que van fer la tardor del 2017 i, pitjor encara, amenacen amb tornar a fer-ho, a molts socialistes els sembla que per aquí no es pot passar. Amnistiar uns dirigents polítics que van trepitjar l’Estatut de Catalunya i la Constitució, votats per la ciutadania catalana, i que asseguren que ho tornaran fer si en tenen l’ocasió és excessiu per bona part de la parròquia socialista.
Així les coses, o Sánchez i els seus negociadors aconsegueixen que Junts baixi el to i assumeixi que no pot esperar que es concedeixi l’amnistia a uns dirigents polítics i socials tan orgullosos, que persisteixen en les seves amenaces i que desdenyen la voluntat de gran part de Catalunya o molts socialistes se sentiran traïts pels seus dirigents.
I tirar una moneda a l’aire per decidir com responen a aquesta disjuntiva no és la solució. Caigui del costat que caigui.
