Pedro Sánchez interpretà diumenge el vespre que els pèssims resultats obtinguts pels socialistes a les eleccions municipals, arreu menys a Catalunya, obligaven a prendre una dràstica decisió, i això va anunciar l’endemà: Eleccions pel 23 de juliol. Sense encomanar-se a Déu ni al diable, sense pensar en les vacances dels soferts ciutadans, en les lleis que queden truncades, ni tan sols en la presidència de torn de la Unió Europea, o fent-ho. Com en el joc de l’oca, el PSOE va caure a la casella 58, la de la calavera, i ara cal tornar a la u, i tornar a començar. Un anunci, sense anestèsia, que va glaçar la població, que sortia esgotada de la contesa anterior, ni vint-i-quatre hores per agafar aire.
Els escarafalls de la periodista de la SER Àngels Barceló mentre escoltava l’anunci d’avançament electoral fet pel mateix president Sánchez representen el sentiment majoritari del país. La reacció es va fer viral, i les xarxes es van omplir de mems. Vista la repercussió, la periodista es justificava amb un sincer: “Pedro Sánchez no sap com és de difícil quadrar les vacances”. A fe de Déu.
Audaç? Temerari? Els opinants malden buscant l’adjectiu més adequat per definir Sánchez. Si ha encertat o no ho sabrem només el 23 de juliol. Els diaris adversos ho han definit com “la gran dimissió”. Més enllà dels resultats de les eleccions municipals, que també, entenc que no coneixem totes les raons que l’han condut a prendre l’agosarada decisió.
Ho he escrit més d’un cop, Sánchez, com els gats, acostuma a caure dret, però també com els felins, té límit de vides. Veurem si ha gastat ja les set que li pertocaven. Recordar només que sempre li ha agradat apostar a tot o res. Va ser donat per mort políticament després d’haver aconseguit el 2015 i 2016 els pitjors resultats del PSOE en la seva era moderna. Llavors, una rebel·lió interna el va desbancar, però sis mesos després estava de tornada gràcies als militants, després de guanyar unes primàries en què va recórrer Espanya amb el seu propi automòbil buscant el suport de tots els socialistes. I, en un altre gir de guió, el juny del 2018, amb el suport de Podem i nacionalistes catalans i bascos, va liderar la primera moció de censura exitosa en democràcia i va treure del poder el conservador Mariano Rajoy, enfonsat per un escàndol de corrupció en el seu partit.
Llavors, si ha dimitit o no, es veurà el 23-J. Ningú nega que la jugada és arriscada, però i vistos els precedents, sembla oportú donar-li un vot de confiança. Ara toca votar en xancletes. D’altra banda, l’alternativa a Sánchez no és falaguera.
