Catalunya, històricament, sempre s’ha fet de dalt a baix, del Pirineu al litoral. Per això, és molt interessant analitzar els resultats d’aquestes eleccions municipals a les comarques de l’Alt Pirineu i l’Aran, encara que demogràficament siguin molt minoritàries.
En les capitals d’aquests territoris d’alta muntanya s’ha produït un canvi molt impactant: a Vielha, Tremp, Sort, la Seu d’Urgell i Puigcerdà han guanyat clarament les candidatures progressistes, associades al PSC o a ERC. El vell caciquisme convergent, que aquí ha mantingut durant dècades una important hegemonia, s’ha esfondrat.
Després d’aquest 28-M, Oriol Junqueras ha d’assumir una lliçó fonamental: PSC i ERC no són antitètics, són complementaris. Per la seva idiosincràsia, els socialistes tenen el seu principal arrelament en les grans ciutats, mentre que ERC ha aconseguit, amb un gran mèrit, consolidar el seu electorat en els pobles i les ciutats de comarques, abans pujolistes.
Per prosperar i esdevenir el país exemplar que tots volem, Catalunya necessita estabilitat i grans pactes. I, després d’aquest 28-M, el primer gran pacte que cal consolidar i estendre és el de socialistes i republicans, donant-se suport mútuament allà on sigui necessari per poder sumar majories de govern.
Catalunya és mar i muntanya, dues realitats geogràfiques que expliquen la nostra especial manera de ser. “Casar” el mar amb la muntanya és la fórmula per encarar, amb una governança forta, els desafiaments del segle XXI i, en especial, per aturar l’avenç de l’extrema dreta identitària (sigui espanyola o catalana).
Més enllà de les lectures interessades dels resultats d’aquest 28-M, hi ha dues constatacions contundents: en el conjunt de Catalunya, el PSC ha guanyat en nombre de vots i ERC és el partit que obté el nombre més gran de regidors. A partir d’aquesta fortalesa, sembla lògic que ERC doni suport a Jaume Collboni a l’alcaldia de Barcelona i que Salvador Illa garanteixi en el Parlament l’estabilitat del govern de Pere Aragonès.
L’estrepitosa derrota del PSOE i dels seus aliats de Sumar, Podem, Compromís…. en el conjunt d’Espanya dona encara més valor a la situació política que tenim a Catalunya. La pèrdua, a mans del PP-Vox, dels governs progressistes de la Comunitat Valenciana, de les Balears i de l’Aragó és especialment dolorosa, per les connexions històriques i culturals que mantenim de fa segles.
Per això, i en la perspectiva de les eleccions generals del 23 de juliol vinent, PSC i ERC han d’emetre a la societat catalana un inequívoc signe d’entesa, al Parlament, als ajuntaments i a les diputacions, que doni solidesa institucional i confiança en el futur.
Ada Colau, kaputt
Va arribar a la política prometent, entre altres mesures regeneracionistes, que només estaria un màxim de vuit anys l’alcaldia. Però Ada Colau va trencar la paraula donada i s’ha postulat per un tercer mandat, intentant mantenir la vara quatre anys més.
Per aquesta, i per moltíssimes altres raons, la lideressa dels comuns ha perdut l’alcaldia de Barcelona, quedant en tercera posició, per darrere de Xavier Trias i de Jaume Collboni. Caldrà veure com es desenvolupa i com es concreta la dinàmica dels pactes postelectorals, però aquest 28-M ha quedat constatat que Ada Colau, de la mateixa manera que concita adhesions aferrissades entre els seus partidaris, també polaritza un rebuig majoritari entre la població de la capital de Catalunya i això l’impossibilita de governar.
Els comuns, en especial durant aquest segon mandat, han actuat d’una manera sectària i autoritària, aplicant el patètic principi de l’“estàs amb mi o contra mi”. Aquesta actitud paranoica ha perjudicat greument els barcelonins i s’ha fet notar, també, en les relacions de l’Ajuntament amb els mitjans de comunicació, entre els quals EL TRIANGLE formava part de la seva particular “llista negra”. Ells sabran.
De la mateixa manera que el “processisme” ha fet perdre deu anys a Catalunya, el “colauisme” -comptat i debatut- també ha significat una sagnant pèrdua de vuit anys en la història mil·lenària de Barcelona. Ada Colau va ser escollida l’any 2015 com a símbol d’esperança per combatre les desigualtats socials i se’n va, vuit anys més tard, havent provocat una profunda decepció en la immensa majoria de la ciutadania i una ferida imperdonable en el llegat de l’urbanista maçó Ildefons Cerdà, el pare de l’Eixample.
