Una de les bones avantatges d’una ciutat junt al mar i envoltada per una serralada es l’existència de miradors on aturar-se per gaudir de les vistes i del paisatge urbà i natural que l’envolta. D’entre aquests miradors creats artificialment, tractaré dels dedicats a Ignasi de Lecea i a Salvador Puig Antic, l’un, en els Tres Turons a tocar el Parc Güell, l’altre a Nou Barris.
En el mirador d’Ignasi de Lecea hi trobem l’escultura L’Ordre d’avui és el desordre de demà, feta per Ian Hamilton Finlay, artista-poeta compromès en la denúncia de la injustícia. Una frase que se suposa del col·laborador de Robespierre, Antoine Saint-Just, que es pot entendre, com bé assenyala Vicenç Altaió, com “tota revolta acaba en ordre contra el qual s’aixecarà una nova revolta”. Ignasi de Lecea era un home d’esquerres, militant del Partit del Treball durant els anys de formació universitària, com també fou un arquitecte dedicat exclusivament al servei de la ciutat –de fet, vivia per ella-. Al front de Projectes Urbans, fou responsable de multitud de projectes i d’obres emmarcades dintre la dita “monumentalització de la perifèria”, amb l’objectiu de dotar d’espais públics de qualitat aquells barris llargament castigats per l’oblit de les autoritats municipals que volien ignorar els clams de demandes fortament reivindicades.
En aquells ja llunyans anys 1980, la millora urbana trencava amb el passat portant un segell distintiu de qualitat: en el projecte s’equiparava el detall amb la globalitat donant gran importància al disseny del tots els elements, fent alhora visible la memòria del barri. Per primera vegada, les obres d’art que s’hi integraven, pensades expressament per a cada indret nou o reformat, entraven en l’ampli ventall que va de l’escultura tradicional a les instal·lacions. Barcelona es renovava, renaixia immersa en un nou esperit social i polític que es veia confirmat amb la celebració el 1979 de les primeres eleccions democràtiques en les que la ciutadania escollia lliurement els seus representants municipals.
El segon mirador és el dedicat a la memòria de Puig Antic. Com Saint-Just, fou ajusticiat. El primer, pel garrot vil, l’altre per la guillotina. Puig Antic per un estat on no existia cap de les màximes de la Revolució Francesa, Saint-Just, perquè l’ordre establert després de la Revolució va acabar amb totes elles. Les germanes de Puig Antic van haver de lluitar durant llargs anys per la memòria del seu germà qui va tenir un consell de guerra, acusat d’assassinat dies després del de l’almirall Carrero Blanco, amb un judici tan feble com absent de garanties humanes i legals. La lluita de la família, que sempre ha volgut revisar i anul·lar la sentència del judici, poc a poc, va anar trobant ressò entre la ciutadania, per bé que polítics i premsa no van estar massa defensors en reconsiderar la seva justa memòria, potser per haver estat membre del MIL.
Tot i que durant l’alcaldia presidida per Joan Clos es va aprovar dedicar-li un homenatge, que es faria realitat el 2006 amb el canvi de nom de plaça del Carib pel de Puig Antic, no fou fins l’any 2016 que per iniciativa novament d’un regidor d’Esquerra Republicana, els seus familiars finalment van comptar amb el suport del Districte de Nou Barris per dedicar-li el monument a la seva memòria en el barri de Roquetes. El monument és un mirador amb el panot de la flor de Barcelona, en una més que possible clicada d’ullet a la presó Model on el van ajusticiar, en el que s’integren un gran plafó en el que destaca la frase d’una germana seva: “oblidar una injustícia, ens obliga a repetir-la”.
Ordre, oblit, desordre, injustícia, drets, límits, mancances, abusos, no deixen de ser paraules sobre les que reflexionar i molt. Tots dos miradors ens permeten meditar-hi mirant el mar, tenint la muntanya com a respatller natural i als nostres peus la ciutat. Gaudir de les vistes potser ens mogui a pensar en com és la societat en què vivim i en quina és la memòria que deixarem.
