«El friquisme es contagia en una atmosfera fabricada just per això»

Va estudiar Història i Filosofia. Treballa en l’ensenyament i a l’Administració Pública. Va ser diputat del PSC al Parlament de Catalunya i considera que la seva manera d’intervenir en la vida social, en la política, és escriure. Firma articles en diferents mitjans i ha editat més d’una desena de llibres. Entre ells, Flores de arcén, Bajo el murmullo de los alisios i El complot de los desnortados. Ara publica El brazo friki del Procés.

Interpretes el friqui segons la RAE (rar, excèntric, extravagant, persona que practica desmesuradament i obsessivament una afició…), o fins i tot va més enllà?

Friqui és l’absorció del terme anglès, però segons l’ús que se’n fa canvia el seu sentit. Ara friqui ja no és només el que s’entenia en la seva forma originària (persones amb alguna tara), o el col·leccionista monomaníac. Té una connotació una mica negativa, despectiva. Un friqui en política no és un aficionat a la política, sinó algú que diu bajanades, astracanades, barbaritats o que actua de manera esperpèntica. O sigui, que és capaç de fer ximpleries que una persona normal no faria.

El friquisme tendeix, o podria arribar, a transgredir la llei, o només és cosa de formes, més o menys provocadores?

L’exageració d’una fricada pot arribar a ferir persones, i a convertir-se ja no en una grolleria o una sortida de to, sinó, realment, en una falta de respecte, una difamació… Pot entrar en el terreny del delicte. Hi ha comentaris que poden ser perfectament catalogats com a delictes d’odi. La frontera entre el que és esperpèntic i el que és agressiu des del punt de vista friqui és fàcil de creuar.

El braç friqui del procés, o el procés friqui de cos sencer?

La idea del “braç friqui” procedeix de Torrente, el brazo tonto de la ley, la pel·lícula de Santiago Segura. En aquest cas, el braç friqui és el sector que està al voltant del planeta independentista. Al llibre no hi ha cap esment a Artur Mas o a Junqueras, pel que ells pensen o diuen. El llibre posa en relleu el que alguns dels seus correligionaris acòlits, siguin del nivell que siguin, són capaços de manifestar de forma poc convenient. No es critica, doncs, l’essència del pensament independentista, encara que està implícita pel context en què es produeix, sinó de l’estridència. Una cosa que, parlant de psicologia de masses, té lloc sobretot quan hi ha un clima que permet sorgeixin desvergonyits que no tenen cap problema per fer fricades. Una manifestació, inicialment pacífica, es va escalfant i acaba en disturbis, en els quals es pot acabar involucrant qualsevol, arrossegat per la massa. Una dinàmica de tensió emocional pot tenir conseqüències imprevisibles. Entre elles, donar curs al friquisme. Ara la cosa s’ha refredat, però en qualsevol moment podríem tornar-la a ballar.

Parlant d’emocions compartides, cosa de la qual tan bé va parlar Canetti, també existeix, diguem-ne, friquisme de masses?

El friquisme es contagia en una atmosfera fabricada perquè això passi. Els dirigents se n’encarreguen, d’això, i és molt difícil, com és el cas del procés, que se’n penedeixin i demanin perdó, encara que íntimament arribin a reconèixer les seves pràctiques d’ensarronada. En una riuada com la del procés no és estrany que hi hagués gent disposada a fer coses com plantar creus a les platges, pujar a Montserrat amb una gàbia pintada de groc a coll, disfressar-se de plàtan… Una cosa que es trasllada a molts àmbits, com el del marxandatge.

A TV3, l’“humor”, entès com tu el planteges, no ha recorregut, transversalment, molts continguts de TV3 i Catalunya Ràdio, fins a impregnar, caracteritzar el mitjà, com una mena de brometa poca-solta?

Una de les coses que comento en el primer capítol del llibre és el contrast entre els primers anys de la democràcia, quan l’humor parlava de tot sense ser considerat políticament incorrecte. Després, tot això va anar canviant, fins al punt que ara hi ha humoristes que tenen problemes per fer un humor intel·ligent. Amb el salt qualitatiu de les tecnologies, el món dels bufons es dispersa moltíssim. Segueixen exercint com a publicistes satèl·lits, que riuen les gràcies del poder, i viuen d’això. Així, des dels mitjans de comunicació públics, finançats per tots, s’han fabricat personatges com Toni Albà, que pot ser un bon actor o no, però que ha incrementat la seva popularitat fent un tractament molt grotesc de la figura de Joan Carles. El mateix, els de Zona Franca, i fins i tot a Polònia. La societat ha canviat, però el poder té els seus peons que li fan el seu discurs ideològic de baix to. Actuen, de manera habitual, creant estereotips sobre adversaris polítics fins a marcar-los, com ha estat el cas d’Iceta, sobre el qual han fet un retrat de frivolitat. A Sánchez-Camacho, del PP, la van destrossar. I així molta gent. Imagina’t que algun programa de la TVE espanyola iniciés l’emissió dient “puta Catalunya”, com ha estat el cas de TV3 amb “puta Espanya”.

Participen el procés i Carles Puigdemont en la processó del friquisme internacional, amb Berlusconi, Trump, Boris Johnson, Beppe Grillo… al capdavant?

Evident. Això és així i introdueix una forma de fer política en l’antítesi del debat, els pactes…, que constitueixen la seva raó de ser. Es fa caricatura de la política. Amb pronunciaments, actituds i fets aparentment innocus es vehiculen missatges amb una càrrega emocional molt gran, orientats a deslegitimar el poder i el joc democràtic. Al final, els ciutadans acaben percebent que tot és una mentida, un tripijoc… El més greu és quan tot això s’introdueix en el procés mental, fent veure que el que està governant no ho fa legítimament. Amb això estàs justificant l’assalt al Capitoli. Aquest nou feixisme no té res a veure amb les marxes triomfals de “camises negres”, sinó amb la negació quotidiana de la vida democràtica. Part important d’aquesta deriva és el friquismo que, en el fons, està transmetent la perversitat absoluta dels plantejaments que, de manera jocosa, estan difonent. En el fons, un friqui, amb un somriure, està clavant una punyalada a la democràcia.

Quins són les característiques que criden més l’atenció, diguem, de la fauna friqui processista?

Són molts i molt variats. Des de, per exemple, Joan Canadell, que apareix com un empresari que vol guanyar unes eleccions corporatives, dona a entendre que darrere de l’atemptat de les Rambles hi havia aparells de l’Estat. També va popularitzar allò de portar als cotxes la careta de Puigdemont. Una altra friqui espectacular (a part de sor Lucía Caram, que diu que està enamorada d’Artur Mas) és María Lapiedra, que va fundar el Partit del Desig, que en el primer punt del seu programa reivindicava un clau al mes per als joves de les Borges Blanques. Aspirava a ser el bust de la república catalana. Hi ha també friquis com Sandro Rei, el dels cabells greixosos, que va posar data a la independència. Hi ha friquis més cultes, però no exempts d’interès personal, com Pilar Rahola, que sempre ha injuriat tot el que fes olor d’esquerres. Hi ha Cotarelo, desqualificador. Santiago Espot, que va ser qui va muntar la xiulada a la final d’una copa d’aquelles. Hi ha petits friquis, com Jaume Sobrequés, exdirector del Museu d’Història de Catalunya que, en la seva època, va cuinar un periquito (fent al·lusió a l’Espanyol), en un programa de televisió que es deia La Barberia. També cito Albert Donaire, que penja a la xarxa uns vídeos realment brutals. Hi ha anècdotes friquis memorables, com la d’Albert Pujol, que va dir que el perseguia un senyor amb patinet. Alguns d’aquests, com Joan Porras, que anava totes les nits a la presó, el que va anar a peu a Waterloo…, S’han anat ficant d’una manera o altra com a candidats a les llistes. Hi ha un capítol que recull les barbaritats que diu l’Institut Nova Història. Aquests, amb les seves fricades històriques documentades absurdament i rebutjades pels mateixos nacionalistes seriosos, contribueixen a aquest caldo de cultiu esperpèntic.

Al teu llibre, cites amb noms i cognoms friquis del procés. Podries ser objecte de represàlies o alguna cosa així?

Encara no s’ha presentat el llibre, però he de dir que jo no m’invento res. De fet, quan vaig dir allò que calia arrencar la crosta nacionalista de TV3, el 2007, em van voler trencar la cara. Després, per l’Eixample, em van cridar escòria i coses així.

Els cabells de Trump, Boris Johnson (amb un perruquer estilista especialment dedicat), Carles Puigdemont, Berlusconi, addicte al microempelt…, constitueixen autèntiques senyes d’identitat. Comença o acaba el friquisme pels cabells…?

No hi havia caigut, en això, però sí que hi ha d’haver alguna cosa. Potser com a atribut d’eterna joventut…