Xavier Trias viu en un luxós pis al carrer Ferran Agulló, al costat del Turó Parc, en una de les zones més exclusives de Barcelona. És fill d’una riquíssima família de la burgesia catalana. El seu pare, que tenia comptes a Suïssa, es va folrar l’any 1980 amb la venda dels laboratoris IFESA a la multinacional sueca Astra i se sap que va deixar una gran herència als seus 12 fills.
Molt ben relacionat amb les elits castellanoparlants de Barcelona, es dona la paradoxa que Xavier Trias es presenta a les pròximes eleccions municipals com a candidat de Junts x Catalunya, el partit que presideix una independentista del sector “no surrender” com és Laura Borràs i que té com a secretari general un dirigent de l’1-O passat per la presó, com Jordi Turull.
Aquests dies es fa molta broma amb l’esquizofrènia política d’ERC: d’un cantó, el president Pere Aragonès representarà la Generalitat en la cimera bilateral hispanofrancesa; i, a la vegada, el president del partit, Oriol Junqueras, ha anunciat que participarà en la manifestació contra la reunió dels presidents Pedro Sánchez i Emmanuel Macron.
Però, Déu n’hi do l’esquizofrènia de Xavier Trias! Es presenta com el candidat de la moderació, en contraposició a la desastrosa i erràtica gestió d’Ada Colau. Però ho fa sota unes sigles que estan plenes d’arrauxats i d’hiperventilats menjaespanyols (Joan Canadell, Aurora Madaula, Jaume Alonso Cuevillas, Aleix Sarri, Salvador Vergés, Míriam Nogueras, Cristina Casol, Jordi Fàbrega…), que són majoria en l’executiva del partit.
Ada Colau ha obrat el miracle de fer passar el candidat de Junts x Catalunya com l’exponent de l’opció conservadora, quan aquest partit, precisament, fa bandera de la confrontació i del trencament amb Espanya, és a dir, de la inestabilitat identitària permanent. Són tantes les ganes que hi ha, en una gran part de la ciutadania de Barcelona, de perdre de vista l’alcaldessa dels comuns que, en la seva desesperació, molts anticolauistes fan bo Xavier Trias.
Els candidats socialista, Jaume Collboni, i republicà, Ernest Maragall no són, en aquest sentit, de fiar. Han teixit moltes complicitats amb Ada Colau i això els inhabilita per ser una alternativa contundent pels qui desitgen un canvi de 180 graus a la Casa Gran.
La confusió és màxima. Carles Puigdemont va sortir, de seguida, a saludar i a mostrar el seu suport a la candidatura de Xavier Trias. Però això no obsta perquè –valgui com a símptoma- un membre del dretaníssim i espanyolíssim Círculo Ecuestre hagi fet aquest comentari, tal qual: “Yo votaré a Xavier Trias. Al fin y al cabo, es uno de los nuestros”.
És a dir, el perfil d’home d’ordre i conservador de Xavier Trias preval per sobre del partit independentista que representa i que, com és obvi, està situat als antípodes dels salons del Círculo Ecuestre. Barcelona és una ciutat paradoxal i contradictòria, com ho demostra l’última enquesta de La Vanguardia, que atorga la victòria a les municipals al candidat de Junts x Catalunya.
Tant se val que, durant l’etapa que Xavier Trias ja va ser alcalde (2011-15), la “màfia” convergent del 3% s’infiltrés a la Casa Gran per parasitar els concursos i les adjudicacions d’obres. Ja se sap: la dreta és condescendent amb la corrupció i acostuma a perdonar-la, si la fan els seus.
Curiosament, quan falten quatre mesos per a la campanya electoral, hi ha moltes persones que són furibundament antiindependentistes, però que pensen votar Xavier Trias com a “mal menor”, perquè saben que, per raons de classe social, aquest candidat “és dels seus”. En tot cas, tenen clar que mai no pactarà amb Ada Colau, com sí que han fet el PSC i ERC, i això els reconforta i tranquil·litza. També tenen el convenciment que Xavier Trias mai no proclamarà la independència des del balcó consistorial de la plaça de Sant Jaume, ja que això no ho fa un resident del Turó Parc.
Qui té un problema greu és Pedro Sánchez i, en menor mesura, Oriol Junqueras. Perduda d’antuvi Madrid i amb Sevilla ballant, els socialistes –per sortir vius d’aquestes eleccions municipals- han de guanyar i governar Barcelona. Sí o sí. Qualsevol altre resultat seria un fracàs i una bufetada a la cara de Pedro Sánchez, que ha fet de la “pacificació” de Catalunya un dels vectors predominants del seu mandat.
Les enquestes ho certifiquen de manera reiterada: Jaume Collboni no entusiasma ni s’enlaira. Ha estat durant vuit anys la crossa d’Ada Colau i això l’anticolauisme predominant a la ciutat no ho digereix. Si, realment, vol guanyar Barcelona, Pedro Sánchez sap que amb Jaume Collboni ho té molt pelut. Encara seria a temps de canviar el cap de cartell, però cada dia que passa és més difícil i, oficialment, Jaume Collboni ja ha estat investit com a candidat del PSC.
A Ernest Maragall ja se li ha passat l’arròs. El seu moment va ser l’any 2019, quan va guanyar les eleccions a la ciutat de Barcelona, però Manuel Valls li va furtar l’alcaldia, regalant-la a Ada Colau. Arriba a aquestes eleccions amb 80 anys (Xavier Trias en té 76) i amb poca esma per governar una ciutat que necessita un lideratge dinàmic i mediàtic per sortir del pou on ha caigut.
Ara que tenen la presidència de la Generalitat, Oriol Junqueras i ERC no es poden permetre un resultat humiliant a Barcelona. Ernest Maragall està cada cop més gris i més desdibuixat i serà molt difícil que el 28 de maig pròxim pugui pujar al “pòdium” electoral. En política i en la guerra, una retirada a temps és millor que una derrota.
