Joan Laporta, a força d’haver estat gairebé el triple d’anys a l’oposició que a la presidència, es mou millor contra el poder i en el conflicte que en la gestió i el govern. Com que sempre necessita un enemic, i ara mateix ja no li queden arguments ni gairebé artilleria contra Josep Maria Bartomeu, l’ha emprès contra Javier Tebas, el president de LaLiga, en un pols que té traces d’acabar en una guerra oberta de terribles conseqüències. El nou context els enfronta inevitablement, ja que Javier Tebas s’ha llançat a una croada sense reserves contra els clubs-estat com el PSG i el Manchester City i, ara també, contra els clubs de l’aliança a favor de la Superlliga, Real Madrid, Juventus i Barça.
Contra tots ells va obrint fronts de combat sense la menor dissimulació, ja que tant el City com el PSG estan degudament denunciats, igual que la Juventus d’Andrea Agnelli, la primera de les víctimes que ha caigut en aquesta mena de batuda internacional. La pugna amb Florentino Pérez i els seus plans d’imposar la Superlliga, a costa de destruir el model del futbol continental des de fa més de cent anys, ha esdevingut, a més, una qüestió personal que ha arribat fins als més alts tribunals de la Unió Europa.
Mentrestant, en l’àmbit domèstic, el que pròpiament es restringeix al govern de LaLiga, la mateixa batalla que l’enfronta els dos poderosos del futbol mundial, el Real Madrid i Barcelona, presenta, això no obstant, grans diferències segons el club. Amb el Madrid, la baralla es limita al torcebraç entre dos madridistes que, en el fons, combaten pel control del futur del club i per veure qui pot soscavar més la sòlida posició de cadascú, un a la llotja del Bernabéu i l’altre en el lideratge d’una Lliga Professional (LaLiga) que també aposta per plantar cara als dos gegants.
La rivalitat entre Tebas i Laporta s’estén, més enllà de les guerrilles per la Superlliga i pel control de LaLiga, a aquest pantanós i confús terreny de l’economia i de les finances del Barça on el president blaugrana ha quedat atrapat de forma irresponsable i frívola; entre altres motius, per haver picat i haver-se empassat l’ham que Tebas li va llançar quan el va desafiar amb aquella cèlebre i recordada frase que el president del Barça es va prendre com un desafiament: “A hores d’ara, el Barça no pot fitxar Lewandowski”.
Tebas el va advertir i li va assenyalar el camí de vendre jugadors i de rebaixar la massa salarial com l’única i assenyada solució al gran error d’haver augmentat en gairebé 300 milions les pèrdues de la temporada 2020-21 fins a situar el patrimoni net del Barça en 451 milions negatius.
Mai no va aconsellar a Laporta més palanques que la de CVC (LaLiga Impulso), que incorporava uns ingressos de 270 milions per la cessió del 10% dels drets de TV per 50 anys i limitacions molt clares respecte al percentatge permès d’inversió en fitxatges.
Laporta va tirar per un altre camí del tot diferent, va buscar unes millors condicions per la cessió d’aquests mateixos drets de la Lliga, fins al 25%, per 25 anys a canvi de gairebé 500 milions, però arreglant les condicions financeres i comptables, rocambolesques i certa manera especulatives, de manera que li permetessin fitxar desbocadament sense prestar cap atenció al greu dèficit estructural i recurrent per manca d’ingressos, excés de despesa i la impossibilitat de reduir deute.
Quan Laporta ja tramava fitxar encara més al gener i tornar a la càrrega a l’estiu, ha topat amb que LaLiga entén que l’ús de les palanques, sigui CVC o sigui Sixt Street, i qualsevol venda patrimonial de drets, ha d’estar subjecte a una regulació que impedeixi el malbaratament i els despropòsits, sobretot si, com és el cas blaugrana, Laporta ha aconseguit poders plenipotenciaris i gairebé il·limitats dels socis per fer i desfer al seu gust.
LaLiga, de sobte, li ha recordat que s’han de diferir i administrar els diners obtinguts de cop, dividint-los pels 25 anys que dura la cessió. També que cada nou fitxatge, quan es té el marge salarial excedit com Laporta, s’ha de finançar amb un pla d’estalvi de salaris o de traspàs, però en cap cas amb les palanques i, segons quins casos, només per una o dues temporades.
Res que Laporta no sabés per endavant, perquè estava advertit de la situació a què s’enfrontava, encara que creia que negociant i fent pressió a LaLiga acabaria aconseguint la flexibilitat necessària per a la seva insaciable set de fitxatges.
També va ser convenientment alertat per Tebas perquè, en el futur, evités planejar la venda de més actius com BLM si pensava que dedicaria el benefici d’aquesta operació a operacions de mercat. No els ho va prohibir, perquè aquesta és una potestat exclusiva i sobirana de la junta directiva i dels socis del Barça, però sí que li va advertir que des del punt de vista d’ampliació del marge salarial no es podia computar.
En definitiva, que la bel·ligerància i l’oposició de Laporta a aquestes directives de LaLiga s’han traduït en una sèrie de queixes exposades aquesta setmana en declaracions i laments poc contundents, i en filtrar que la junta estava indignada amb l’actitud de LaLiga i que, com sempre, estudiava adoptar mesures legals.
Molt soroll i poca cosa més per, finalment, anunciar en un comunicat oficial la negativa del Barça a participar en la reunió que ha convocat LaLiga a Dubai. Una absència que també ha anunciat el seu amic i mentor Florentino Pérez. No semblen mesures de força extremes ni amenaçadores, sinó més aviat febles. Però és clar que els dos bàndols, amb Tebas capitanejant el gruix del gran grup han d’acabar xocant i fent-se mal.
