«La classe mitjana és un concepte que minva i que està en perill»

Entrevista a Javier Ruiz

Javier Ruiz

Periodista. Cap d’Economia de la SER, on va entrar formant part de l’equip d’Iñaki Gabilondo. També ha treballat a la televisió. Ha publicat Psiconomía (Aguilar) i ¿Quién se ha llevado mi pasta? (Aguilar). Ara apareix a les llibreries Edificio España. El peligro de la desigualdad (Argumentaria).

 

Com és avui l’“edifici Espanya”, en el qual, segons apuntes, ens allotgem 47 milions de veïns, no precisament homologats per les rendes, i qüestions derivades?

En dic “edifici Espanya” com una manera d’ordenar els espanyols. En economia, es fa per grups de renda. Això ho podem collocar en un edifici, i el que surt és que el 20% més pobre viu al soterrani, el 20% següent al primer pis i així successivament fins a l’àtic, on resideix el 20% més ric. Aquesta metàfora ens permet veure el que li està passant a la població: la gent que viu al soterrani està cada cop pitjor, i la que viu a l’àtic, millor. Cadascuna d’aquestes plantes té les seves peculiaritats. No és el mateix viure a l’entrada de l’àtic que a la seva cúpula. Al soterrani passa el mateix, encara que, en general, aquí tots estan malament. A l’àtic hi ha qui està molt bé, i hi ha qui està molt millor.

Sorprenen els baixos ingressos de la gent i, especialment, els dels que són més pobres…

Això no és una estimació que faig jo, sinó que és el que diuen el Banc d’Espanya i l’INE, que coincideixen. Ningú concep que hi hagi llars vivint amb aquests nivells de pobresa, però el que resulta més impactant és que la foto de la pobresa sigui invisible. I, com si fos possible, és encara més invisible la riquesa. Hi ha riqueses fabuloses. L’1% dels més rics és estratosfèricament milionari i el 0,1% està verdaderament en una altra galàxia. Tots creiem que som classe mitjana, i t’adones que a vegades estàs per damunt del que creies. Als de baix els hem posat sota l’alfombra i els de l’àtic no els veurem en la vida.

La noció de les classes mitjanes s’ha convertit en una espècie de comodí que no respon a cap realitat, sinó tot el contrari?

La classe mitjana és un concepte en procés de recessió, i en perill d’extinció. Hi ha dos factors que et fan fora de la classe mitjana i t’arrosseguen directament al soterrani: l’atur i, encara que sembli mentida, el divorci, especialment sent dona. És així de trist. I una vegada que caus en la pobresa, sortir-ne és pràcticament impossible. O sigui, tenim un problema d’ascensor social a l’edifici i, a més, els paviments són absolutament adherents.

Més enllà d’Espanya, els edificis socials del planeta tenen les mateixes malalties, amb els mateixos problemes, i amenacen ruïna?

És una cosa que passa a tot arreu, però no de la mateixa manera. Les polítiques diferents donen resultats diferents. Està passant a tot el món, com ho explica molt bé Piketty. Hi ha una forma d’explicar-ho en termes econòmics: la rendibilitat del capital és molt més alta que la renda del treball. Per entendre’ns, si tens un milió de dòlars i el poses a la borsa et pot passar, com ara està passant (hem tingut el millor mes d’octubre, des de fa 20 anys), que ara tinguis 1.200.000 euros. Però si només disposes dels ingressos del teu treball, no has guanyat res més que el que vas guanyar el mes anterior. Així, el que està passant és que els que tenen diners cada vegada en tenen més. Quin és el resultat? Que l’escletxa de la desigualtat tendeix a ampliar-se. Això passa a escala global, però no al mateix ritme ni amb les mateixes conseqüències. Hi ha països, com França, que han adoptat polítiques fiscals progressives, i uns altres que no, com Espanya. La desigualtat no és un meteorit, una fatalitat, sinó una conseqüència de les polítiques.

En quin moment podem posar data a l’actual tendència a l’agreujament de la desigualtat?

Sempre hi ha hagut desigualtat, i quan ha arribat a ser extrema s’ha resolt amb violència, amb revolucions. El cas paradigmàtic és França, on la revolució del 1789 va ser una revolta de la fam. Quan els pobres no tenen res, no tenen res a perdre. Si es tracta de posar una data a l’actual deriva, és el 1982, l’any en què Reagan arriba al poder. Fins a aquell moment, els que tenien molt més pagaven bastant més. El president R oosevelt va establir una taxa d’impostos de fins al 70% per als multimilionaris de l’època. El mateix Nixon mantenia uns impostos del 50%. Amb Reagan van baixar a un 8%. No van ser comunistes bolivarians els presidents americans que mantenien impostos alts per als capitals alts. A partir dels 80, l’eix ideològic es desplaça tant a la dreta que, ara, si algú diu “vostès que tenen més paguin una mica més” sona perillós i revolucionari, com ha estat qualificat Piketty.

Insisteixes que la política té gairebé tot el protagonisme per superar aquest estat de coses, amb impostos, com es va fer en el New Deal?

Això és el que jo reclamo. Si tots abaixem impostos, tots anem en la mateixa direcció. Cosa que no és així. Això que els milmilionaris han de ser megarics i els pobres uns miserables no és un accident. És una cosa buscada. Hi ha dues polítiques amb efectes molt potents. Una, efectivament, és la fiscalitat: agafes d’aquells que més tenen i ho dones a aquells que més ho necessiten. Això és de primer d’economia: la redistribució de la renda. I hi ha un altre ascensor que és l’educació, que està feta per les elits, per a fills de les elits. Aleshores, les classes baixes queden fora d’aquest ascensor educatiu. A això s’hi podríem afegir, fonamentalment, les pensions, que constitueixen la xarxa de seguretat, juntament amb la sanitat.

En qualsevol cas, aquesta precarietat no se circumscriu a les rendes, sinó que, més enllà, envaeix camps com el de la política…

Sí, hi ha un espai creixent de precarietat política, els forats negres de la democràcia. Hi ha a Espanya forats negres de la democràcia, barris sencers que no voten, perquè són pobres i la gent pobra no vota. Voten els rics i es comença a fer política per als que voten. Hi ha partits que estan fent polítiques per blindar l’àtic en comptes d’arreglar el soterrani. Si deixes caure aquest 20% de la població a qui li és indiferent qui governi –que això no va amb ells, perquè no soluciona els seus problemes–, què passa? Que el següent que apareix és la màgia. És allò d’ “abaixaré els impostos i vostè serà milionari”. O, pitjor encara, els que no ofereixen màgia, ni solucions sinó culpables. Estem com estem per culpa dels emigrants, les dones, els homosexuals… Cosa que acaba atraient alguns. Això no és solament un problema econòmic, sinó també una qüestió política molt profunda.

En aquest món postcovid, que Slavoj Zizek augurava com a difús i contradictori, de vegades absurd, com hem d’interpretar el cop de porta de les finances bitàniques a Liz Truss? Potser el capitalisme comença a corregir el tret per sobreviure, oi?

Això es diu autopreservació de l’espècie. El que li han fet a la Liz Truss és amonestar-la. El capitalisme viu un moment de guineu, que és el que es produeix quan la guineu ha sortit corrent i, de sobte, s’ha passat corrent cap al precipici i sota només hi ha aire, es queda mirant la càmera, durant dos o tres segons, encara se sosté, fins que cau en picat. Truss s’ha passat de frenada i algú li ha dit o tires el peu enrere o caus. Però tinc la sensació que no s’està modificant el rumb. Hi ha algun signe, com el del grup de milionaris que han creat Task Me Now i que, entre altres coses, s’oposen a deixar fortunes als seus descendents. Una altra iniciativa, Bussiness Roudtable, integrada per executius de grans empreses, planteja que els beneficis no poden ser l’única guia de la seva activitat. Són espurnes de gent que té la lucidesa de percebre que, per salvar el sistema, cal canviar. És una cosa, en qualsevol cas, no determinant i que a Espanya ni s’entreveu.

I l’esquerra, l’únic contrapoder que pot fer front a aquest estat de coses, on està?

En aquest àmbit em sento tristament optimista. Trist amb l’actual situació, però crec creure que sí que s’està obrint una diferència entre dos models fiscals. I a Espanya comença a haver-hi una batalla que no és solament de banderes identitàries i ideològiques , sinó també de caràcter fiscal. De dir, «jo crec en un Estat amb serveis forts, on hi hagi impostos forts», enfront de l’altre model que planteja un campi qui pugui social, a canvi que hom pugui fruir de tots els seus diners. En aquest context, també em preocupa el paper dels mitjans de comunicació, que no fan periodisme, sinó que fabriquen informació al servei d’interessos molt particulars. És una cosa que també deriva de la precarietat.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.