He repassat els set pecats capitals i m’ha sorprès no trobar-hi l’orgull. Hi ha la supèrbia, l’avarícia, la luxúria, la gula, la ira, l’enveja i la peresa, però qui va fer el llistat –suposo que algun Papa de ja fa temps- no va considerar oportú incloure-hi l’orgull. Si tingués influència al Vaticà, li diria al Papa Francesc que potser seria una bona idea substituir la luxúria o la peresa per l’orgull. Trobo més criticables les persones orgulloses que les luxurioses o les mandroses.
Me n’estic molt d’utilitzar la paraula ‘orgull’ per definir alguna sensació meva. Quan algú diu que està orgullós de la seva ciutat, el seu país o el seu fill, arrufo sempre el nas. De la suma dels orgulls d’uns i altres no en pot sortir mai res de bo.
Enteneu-me. Aquest dissabte m’hauria agradat haver estat a Berlín i participar en la manifestació d’unes 80.000 persones al districte governamental de la capital alemanya. Si jo fos ciutadà de Berlín no em sentiria orgullós que la meva ciutat fos la seu d’aquesta gran concentració de gent que protestava contra el règim iranià, donant suport a les ciutadanes i ciutadans d’aquell país que s’estan jugant la vida aquests dies pels seus carrers. La revolta iraniana va esclatar després que una noia de 22 anys, Mahsa Amani, fos detinguda per la policia de la moral iraniana per no dur el vel al cap com imposa la norma vigent. Se la van endur a una comissaria, segons van dir els policies als familiars de Mahsa, perquè assistís a una “hora de reeducació”. Poques hores després era trasllada a un hospital de Teheran en estat de coma. Va acabar morint i des d’aleshores s’han succeït a moltes ciutats iranianes les accions valentes de dones que es treuen i cremen el vel públicament i altres formes de protesta. La repressió ha causat moltes morts. Impossible de xifrar-les en un sistema opac com l’iranià, però no baixen d’un centenar, segons fonts fiables.
Tampoc em sentiria orgullós de Barcelona si l’escenari de la gran manifestació a favor de la revolta iraniana hagués estat la ciutat on visc des de fa 66 anys. Però preferiria que Berlín no ens passi la mà per la cara en això. M’agradaria viure en una ciutat on injustícies tant aberrants com l’assassinat per part de les forces de seguretat d’una jove perquè el vel que duia no li tapava del tot el cabell provoquin un rebuig general i massiu.
I rebutjo la paraula ‘orgull’ perquè no crec que s’hagi de fer servir quan es tracta de denunciar fets com l’assassinat de Mahsa. Més aviat el que és una vergonya és que les concentracions que fan les dones i homes iranians a la plaça de sant Jaume cada dissabte apleguin amb prou feines un parell o tres de centenars de persones. La immensa majoria dels assistents són ciutadans iranians o d’origen iranià.
Tampoc no em vaig sentir ‘orgullós’ de les magnífiques manifestacions que es van fer a Barcelona per denunciar la invasió de l’Iraq per les tropes multinacionals liderades pels Estats Units i per oferir la nostra ciutat als migrants que fugien de Síria i d’altres països on la seva vida i la seva dignitat humana corria perill. Era la nostra obligació, no un mèrit del qual sentir-se’n orgullós.
El president dels Estats John F. Kennedy va voler guanyar-se la simpatia dels ciutadans del Berlín Occidental cridant “Ich bin ein Berliner” en un discurs que va fer en aquesta ciutat el 26 de juny del 1963. Manifestava així la seva solidaritat amb els berlinesos que patien les conseqüències de tenir la ciutat partida per un mur construït per Rússia. Com tota expressió política contenia una certa dosi de demagògia i interessos partidistes però a la gran majoria dels berlinesos occidentals els va arribar al cor.
Dissabte m’hauria agradat haver estat a Berlín i, per unes hores, ser un berlinès més demanant la caiguda del règim teocràtic dels aiatol·làs. El dia que fem una manifestació igual a Barcelona no me’n sentiré orgullós. Pensaré que s’haurà fet allò a què ens obliga la nostra condició d’éssers humans. I em sumaré a qui cridi ben alt “ich bin ein Iraner”.
