Fa 25 anys va néixer l’Institut Desvern gràcies a dos joves amputats, Joan Masramon i Joan Vélez, que no trobaven en el sector protètic ningú que entengués les seves necessitats. “El pacient hauria de ser l’estímul, però, en canvi, t’adones que ets un obstacle per a la carrera de l’ortopeda”, segons explica a EL TRIANGLE Joan Masramon.
D’acord amb el seu relat, el metge passa el pacient a l’ortopeda, i li encarrega la feina, i ell s’enfronta al pacient amputat. “Un pacient que sempre és diferent, a qui ha de dedicar moltes hores i que li requereix mà esquerra”. Davant d’això, n’hi ha que diuen que “no cal esforçar-se perquè al final, serà el metge qui aprovarà la pròtesi i qui signarà el document que la donarà per bona”.
Fa vint anys s’hi afegia un altre element distorsionador. Segons Joan Masramon, “la cadena de corrupció era molt forta entre el metge i l’ortopeda. Es passava el pacient ‘amb premi’. Es deia que l’ortopeda donava un tant per cent del cost de la pròtesi al metge, però ara això amb les lleis actuals és impossible”. Malauradament, queda pendent la millora de la qualitat de l’atenció, i no es tenen prou en compte les sensacions i les opinions del pacient.
És el cas de Graciela Prado, de 51 anys, que va trigar sis anys a posar-se una pròtesi perquè li deien que tenia un problema de pell. Quan va entrar en contacte amb el director tècnic de l’Institut Desvern, en Joan Vélez, va rebre l’acompanyament que no trobava en el sector. “Va ser molt dur i em va costar molt, perquè jo caminava amb crosses, i no volia anar amb cadira de rodes. En Joan em deia: ‘Tu caminaràs, no sé com, però caminaràs’”. I tenint paciència, fent fort el monyó i lluitant amb les ferides, va aconseguir adaptar la pròtesi a la cama. Ara viatja lliurement i va en cotxe sola de Pamplona a Barcelona per fer el seguiment de la pròtesi.
L’Astrid Fina (foto) va tenir un accident de moto fa 13 anys i li van haver d’amputar la cama. “Tenia molta por perquè no coneixia cap amputat i no volia que es notés”, segons relata. Després d’una mala experiència amb una sabata ortopèdica, va conèixer l’equip de l’Institut, i el director tècnic li deia: “És igual que es noti o no, et faré caminar una altra vegada”. La clau d’aquest centre, segons l’Astrid, és l’entorn familiar, terapèutic i veure altres amputats que t’animen.
L’Astrid, de 39 anys, recorda que va ser un moment molt dur, però va trobar una motivació esportiva que la va portar al podi olímpic. Va decidir començar a practicar snowboard l’any 2011 i es va preparar per als Jocs Paralímpics. Amb molt esforç, va esdevenir la primera espanyola a aconseguir medalla paralímpica en snowboard a Corea l’any 2018. Tot i que s’hi ha dedicat durant vuit temporades, s’ha retirat pels forts sacrificis que implica i pel temor al desgast del monyó amb l’esport d’alt rendiment.
Un altre esportista que viu amb la pròtesi és l’Ivan Corretja, germà del tenista Àlex Corretja i president d’honor de la Federació Catalana de Pàdel. Corretja va perdre la cama per sota del genoll fa 35 anys i va ser dels primers clients de l’Institut Desvern, fins i tot abans d’estar constituït. Recorda que “l’any 1987, a Espanya, no tot estava tan globalitzat com ara a escala de materials d’ortopèdia i, per tant, era complicat trobar una pròtesi ‘canyera’ per un jove de 15 anys”. Després de l’accident va anar a estudiar als Estats Units, i allà va trobar les primeres pròtesis. Quan va tornar a Barcelona, no trobava cap centre similar, i en Joan Vélez el va ajudar. Encara ara li fa els retocs i l’Ivan Corretja manté la pràctica esportiva de tennis i pàdel.
Tot i que la fabricació de pròtesis ha fet avenços tecnològics, triga a arribar al gran públic. Joan Masramon explica que “els genolls electrònics que es fan servir ara, ja feia més de vint anys que estaven en el cap dels dissenyadors”. El cofundador de l’Institut Desvern demana al CatSalut que estudiï ampliar els beneficiaris de les pròtesis, ja que la població viu més anys i amb millor qualitat de vida.
Quan superes els 60 anys també vols tenir dret a noves pròtesis, i hi ha limitacions per accedir-hi. Actualment, en Joan està en actiu amb 80 anys, però afirma: “Només tinc dret a una pròtesi mecànica, ni tan sols hidràulica. Encara la podria aprofitar per tenir una vida activa”.
L’Institut Desvern ajuda soldats ferits d’Ucraïna
Un metge de l’Hospital Clínic de Barcelona, d’origen ucraïnès, es va posar en contacte amb l’Institut Desvern per si volien ajudar soldats amputats a causa del conflicte bèl·lic amb Rússia. Van acceptar el repte i van començar a col·laborar amb el consolat d’Ucraïna a Barcelona i l’Associació Catalana d’Ucraïnesos. Avui dia, ja han ajudat a dos soldats que havien perdut la cama durant els combats. Durant uns dies, han estat a l’Institut Desvern per adaptar les pròtesis i aconseguir el millor resultat. Està previst que més soldats arribin al centre, però encara cal esperar la tramitació de documentació i la curació de les ferides de l’amputació.
En Joan Masramon recorda altres conflictes que han comptat amb la cooperació del personal de l’Institut. A causa de la guerra civil a Sierra Leone, van entrar en contacte amb un equip de futbol on tots els nois havien perdut una cama o un braç. Tot el grup es va desplaçar a Barcelona, i gràcies als professionals de l’empresa van poder jugar sense crosses i amb les seves pròtesis adaptades. Per culpa d’una mina antipersones, una nena de Moçambic va ser amputada de les dues cames i ells la van ajudar. Encara mantenen el contacte, i la noia ja té una família.
