Sabíem que arribaria el dia que la Guerra d’Ucraïna deixés d’omplir portades. Ho hem vist tantes vegades que la sorpresa ha donat pas a la resignació. Un conformisme que només respon al fet evident que no hem après res. Sabíem que els brots de solidaritat, les manifestacions, les pancartes i les esquinçades de vestimentes durarien el que el preu del gas trigués a pujar.
El 2015, un dia del mes de setembre, Aylan Kurdi un nen sirià d’origen kurd que aleshores tenia tres anys, sortia de casa seva. La seva mare, probablement, li havia posat una samarreta vermella, uns pantalons blaus i unes sabatetes amb la sola de goma taronja. Va pujar a un pot inflable amb els pares en una costa de Turquia amb la intenció d’arribar a Grècia fugint de la repressió de l’Estat Islàmic. L’embarcació es va enfonsar i el cos d’Aylan va acabar sense vida a la platja. La seva foto va recórrer el món, es van fer pintures, escrits, murals… Jo me la vaig guardar a l’escriptori amb el seu nom per intentar no oblidar que aquestes coses, aquest tipus de barbàrie era el dia a dia de molta gent. Set anys després: no n’hem après res.
Ara són les ànimes d’altres nens les que omplen vuit autobusos buits a Ucraïna. Van arribar a la plaça central de la ciutat de Lviv, Ucraïna. Als seients peluixos i diferents identificacions en recordatori als 243 menors assassinats des del 24 de febrer.
El conflicte continua acumulant morts i desapareguts, però ara no omplen portades. Traiem el cap a l’horror puntualment, quan un pare es queda bloquejat, assegut en una carretera de la mà del seu fill abatut per un míssil. Ens va arribar al cor i ens el va estrènyer la seva desesperació i vam reaccionar amb comentaris. M’assec i escric aquest article. I després? Torno a prendre el cafè del matí i ens queixem, amb raó, de la pujada del preu del combustible. Una periodista es preguntava avui de forma pràctica a la ràdio: i com explicarem la pujada dels preus si comencem a obviar la guerra des dels mitjans de comunicació?
Les nostres consciències estan més adormides del que és habitual darrerament, i el que és habitual ja excedeix el que és moralment permissible. Fa poc va morir un empresari rus contrari a Putin, va precipitar-se de la sisena planta d’un hospital. És el sisè magnat del sector energètic rus i contrari a la guerra a qui la casualitat li costa la vida.
I mentre només ens preocupa el preu del gas i com solucionar-ne la falta, el setè magnat es pregunta si hauria de tancar la boca i se segueixen omplint autobusos d’espais buits.
