De l’independentisme al matonisme

Catalunya ha caigut en un pou que no té fons. Pels annals de la nostra dissortada història quedarà la Diada de l’11 de setembre del 2022, quan el president de la Generalitat, l’independentista Pere Aragonès, va renunciar a participar en la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), per por a ser escridassat i maltractat.

El Molt Honorable José Montilla ja va patir una situació humiliant, l’any 2010, quan un grup de manifestants hiperventilats es va abraonar contra la comitiva presidencial i va haver de marxar per motius de seguretat. Però, ja se sap, l’exalcalde de Cornellà era un “xarnego” -un “nyordo” que en diuen ara-, un “sociata menyspreable”, “indigne” de ser president de la Generalitat.

Però Pere Aragonès és un independentista “pota negra”, format a la JERC i amb un llarg historial de disciplina i servei al partit fundat per Francesc  Macià. Per això, és molt gruixut que temi per la seva seguretat si va a la manifestació convocada per l’ANC, una entitat que, des dels seus inicis -i ho conec de primera mà- va ser promoguda i alimentada per ERC.

Una cosa són les habituals batusses a Twitter, on –sovint emparant-se en l’anonimat- proliferen els “haters” estelats, que es dediquen a insultar a tort i a dret contra tots aquells que no combreguen amb la seva particular cosmovisió. Però una cosa molt més greu és que el president de la Generalitat no pugui anar a una manifestació independentista perquè  considera, amb una alta probabilitat, que pot sortir-ne malparat. 

El moviment secessionista, que aspirava a ser transversal i majoritari, ha quedat segrestat per un grup d’eixelebrats que, d’altra banda, no paren d’enaltir l’expresidenta del Parlament, Laura Borràs, com a nova “profeta” que els ha de menar al paradís promès. Laura Borràs, enxampada en una investigació dels Mossos d’Esquadra en un espaterrant cas de corrupció, s’ha embolicat en l’estelada per intentar defugir les seves responsabilitats penals i ha trobat, en la colla d’hiperventilats irreductibles, els “hooligans” que, en nom de la independència, li ho perdonen tot.

Aquests dies s’especula amb la creació d’un quart partit independentista –a més d’ERC, JxCat i la CUP- que s’estructuraria al voltant de l’ANC, amb la incorporació d’una futura escissió de JxCat liderada per Laura Borràs i de tots aquells que, com Lluís Llach, Ramón Cotarelo o Albano Dante-Fachín, han fet de l’1-O el “moment fundacional de la República catalana independent”. Aquest hipotètic nou partit ajudaria a clarificar el poti-poti amb el qual s’ha convertit l’antiga Convergència, però, a la vegada, dispersaria encara més el vot independentista, afeblint electoralment aquest moviment, en benefici del PSC de Salvador Illa.

L’actual presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, és una exmilitant de CDC i, a més, ocupa un alt càrrec a la Generalitat. Des d’aquesta doble condició, i més enllà del “postureig” que fa aquests dies de cara a la galeria, és una quimera que el projecte del “quart partit” acabi quallant. A més, el pròxim judici a Laura Borràs despullarà, de cara a l’opinió pública, la seva immoral actuació com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i la condemnarà a l’ostracisme polític.    

Jo vinc de les grans manifestacions de la Diada dels anys 1976 i 1977. Allà hi érem tots, sense retrets ni partidismes, amb un anhel comú: aconseguir les llibertats democràtiques, el restabliment de la Generalitat i de l’Estatut i l’amnistia dels presos polítics. Ho vam aconseguir.

Catalunya necessita victòries per refermar i esperonar la nostra autoestima col·lectiva. El retorn triomfal del president Josep Tarradellas a Barcelona i l’èxit col·lectiu dels Jocs Olímpics del 1992 van ser les últimes que vam celebrar.

L’aventura secessionista encetada l’any 2012 ha acabat amb un immens fracàs. Això ja es veia a venir des del minut 0 i sembla mentida que una part important d’aquesta societat –adulta i europea- s’hagi deixat entabanar per uns venedors de fum que, això sí, van tenir l’habilitat de comprar i d’apoderar-se del discurs mediàtic dominant.

Alguns han pagat aquesta enorme “boutade” amb una estada de tres anys a la presó. Altres, que es van creure allò “dels carrers seran sempre nostres” –una còpia de “la calle es mía”, que va dir Manuel Fraga quan era ministre de l’Interior-, s’han vist en l’incòmode tràngol d’haver de donar explicacions a la justícia.

Ara només queden els amargats que es neguen a acceptar l’evidència dels gravíssims errors comesos i que reaccionen com uns “matons” contra tots aquells que qüestionen els seus dogmes equivocats. La seva última “proesa” és espantar el president Pere Aragonès i forçar-lo a absentar-se de la manifestació d’aquest 11-S. 

Aquesta és l’última i penosa fase de l’independentisme: el matonisme, com a expressió de la impotència per no poder dominar una societat i un país que no accepten en la seva rica diversitat i pluralitat. En tindrem una mostra il·lustrativa durant l’ofrena floral que, aquesta pròxima Diada, faran els representants d’institucions, partits i entitats davant el monument a Rafael de Casanova. A la majoria els esperen una pluja d’improperis i de xiulets. 

Independentistes acusant altres independentistes de “botiflers” i de “traïdors”. Independentistes “purs” bramant contra independentistes “impurs”. Algun dia això havia d’arribar i ja ha arribat. 

Catalunya necessita urnes per acabar, d’una vegada per totes, amb aquest espectacle abracadabrant i estèril. Les eleccions municipals de l’any vinent poden ser el moment refundacional que enceti una nova pàgina en la nostra història. No són les eleccions que pertoquen, però hi ha precedents –com els del 1931 i 1979- en els quals els comicis locals han servit per impulsar un canvi de paradigma polític. És urgent i inajornable.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “De l’independentisme al matonisme”

  1. La degradació d’aquest dissortat territori s’estén com una taca d’oli en tots els àmbits de la vida social i econòmica talment com un virus infiltrat per la banda de farsants que han segrestat les institucions. L’essència d’aquesta trepa és fanfarronejar i mentir davant del ramat i practicar allò de “tirar la pedra i amagar la mà” seguint el mestratge d’aquell que al matí proclama una república i al vespre fuig amagat al maleter d’un cotxe frontera enllà. Ni a “matons” arriben, són la mesquinesa i la covardia moral personificada, però d’això en viuen, i com a reis! Cal expulsar-los abans que sigui massa tard

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides