El neofeixisme nacional-secessionista porta vestits de víctima, s’identifica amb els jueus massacrats en els camps d’extermini nazis o amb els esclaus africans a Amèrica. Se senten víctimes mil·lenàries d’un Estat que els concedeix plena autonomia –gairebé com si d’una confederació es tractés–, amb un govern clarament secessionista i deslleial, un govern que no compleix les sentències judicials i que és aviciat i premiat pel Govern de la Nació.
La seva influència sobre el Govern de la Nació és tal que els delictes comesos pels secessionistes passen, ràpidament, a deixar de ser delictes… la qual cosa facilitarà nous cops d’estat, noves barbaritats legislatives com la Llei 8/2022 de 9 de juny sobre el “ús i aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari”, aprovada amb els vots del PSC.
El procés no ha mort, continua viu i alimentat pel govern de Pedro Sánchez. Els successius Governs que hem hagut de patir a Espanya, tant els del PSOE com els del PP, sempre han estat febles davant l’avanç del nacionalisme. Sempre hi han contemporitzat, sempre li han donat més que no pas rebien a canvi, i sempre han accedit a intercanvis en què era la ciutadania la que hi sortia perdent. Des del Pacte del Majestic amb Aznar (i fins i tot abans) fins a la Taula de Diàleg de Pedro Sánchez.
Les estructures d’Estat de què la Generalitat va dotar al secessionisme al 2017 (que es van afegir a aquelles de què ja es venia dotant des de ben abans) van ser momentàniament paralitzades per l’aplicació (la molt laxa aplicació) de l’article 155 pel govern de Mariano Rajoy. Però avui continuen plenament operatives, dins i fora les nostres fronteres.
Feixisme i intransigència. De totes les mobilitzacions que el separatisme va promoure encara continua cuejant una de les més obtuses, intransigents i feixistes. S’hi van agrupar entorn d’un grup d’exaltats que es feien o es fan dir “Meridiana Resisteix”. Van començar a tallar l’Avinguda Meridiana de Barcelona cada dia durant dues hores, de vuit a deu del vespre, l’octubre de 2019, tot exigint l’amnistia per als els condemnats pel cop d’Estat frustrat del 2017. Van provocar molts conflictes amb els veïns, a més de les molèsties a vianants, cotxes i comerciants. Els embussos eren terribles i afectaven diversos districtes de la ciutat.
Transmetien odi als barris on realitzaven el tall: barris obrers on el secessionisme té molt poc predicament, i que són on menys vots hi obté. Es feien passar per veïns i no representaven ningú. S’apropiaven de belles cançons reivindicatives i de protesta, com ara el Bella Ciao, que els feien creure’s revolucionaris i que la seva causa era justa. Res més lluny de la realitat. Inciten a l’odi a tot allò que és espanyol, que ells associen a la ultradreta, sense ser conscients que ells són la ultradreta.
Des de desembre del 2020 uns veïns ens vam constituir en plataforma veïnal, “Meridiana Sin Cortes”, i, després de moltes manifestacions –unes a peu, d’altres en vehicles–, vam aconseguir, el març d’aquest any, que les seves manifestacions recurrents fossin prohibides. Avui continuen ajuntant-se, tot i que cada vegada són menys, a la placeta de RENFE, al costat de la Meridiana, tallen algun carrer adjacent i continuen cridant el seu odi.
Els veïns vam guanyar. Vam ser els veïns. Cert que es van acostar polítics a donar suport: alguns, de la dreta parlamentària, i d’altres, de l’esquerra no parlamentària. Alternativa Ciutadana Progressista va ser-hi sempre i va facilitar amb la seva organització els permisos per a les concentracions i les manifestacions de vehicles. Obtinguda la victòria, ens vam retirar.
El PSC va ser convidat (jo hi vaig ser a la reunió) a donar-nos suport i participar-hi, però s’hi va negar. Incomprensiblement, un cop els veïns vam aconseguir parar els talls, ells van publicar pasquins en què s’atribuïen, desvergonyidament, la victòria.
Homenatge a les víctimes del 17 d’agost en les Rambles. La gent de “Meridiana Resisteix” no perd ocasió per a abocar el seu odi a tot allò que és espanyol. A l’homenatge a les víctimes del 17 d’agost a les Rambles, es van poder veure cares d’aquest grup interrompent el minut de silenci en honor a les víctimes i vomitant el seu odi a Espanya, alimentant una conspiranoia sense base. Només van faltar, no podia ser d’una altra manera, les lloes a la corrupta expresidenta del Parlament de Catalunya. Són els monstres que genera la rauxa sense seny del nacional-secessionisme.
I aquí estem, instal·lats en l’odi d’una classe política en el poder a Catalunya que no entén la Catalunya real. En una classe política espanyola que mira cap a un altre costat quan es parla de Catalunya, que creu que és comprensiva i en realitat és tendenciosa i oblida als seus…
I aquí estem, amb una societat adormida, enlluernada, que ha oblidat que els seus membres són els subjectes polítics, els amos de la sobirania. La majoria de la societat catalana no és secessionista; però, entre el sistema electoral i l’apatia, avui els secessionistes són majoria al Parlament de Catalunya.
Bilingüisme i drets civils. El 18 de setembre, la lluita pels drets civils té una cita. Com sona d’estrany, a l’Espanya “democràtica”, parlar de drets civils!
El 18 de setembre a les 12.30 hores, a l’Arc del Triomf de Barcelona, convocats per “Escuela de Todos / Escola de Tothom”, estarem reclamant que el castellà, o l’espanyol (tant la fa o li fa tant), sigui llengua vehicular en l’ensenyament, en paritat amb el català.
Ens veiem! Allà hi serà l’esquerra, la que creu en la igualtat sense distinció de raça, sexe o llengua.
